Sortir per la porta de la presó és sinònim d’incertesa per a qui l’abandona. Algunes de les persones que ho fan sovint no tenen domicili fix. Són dues de cada tres, segons un informe del 2018 del Centre d’Estudis Jurídics de la Generalitat. I de fet, deixar la presó i acabar dormint al carrer és una història que es repeteix entre les persones sense llar.
Alfredo Pascual s’hi ha trobat diverses vegades. Ara fa anys que no trepitja una presó, però en una etapa de la vida hi va ingressar alguns cops. “Estàs a dins un temps com en una nevera i després et fan fora i et veus al carrer”, explica. L’única alternativa era el carrer, fins que Arrels Fundació el va allotjar en un pis després de l’última condemna.
A l’entitat saben bé en quina situació queden persones com l’Alfredo. Mai, però, cap estudi ha posat xifres a aquesta realitat a casa nostra. En altres països sí que s’ha calculat que estar a la presó augmenta fins a 10 vegades la possibilitat de quedar-se sense llar.
Un factor de risc de sensellarisme
Ara, un graduat en Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, Julià Tudó, ha estudiat aquesta realitat en un treball de fi de grau, en col·laboració amb Arrels. La principal conclusió és que “la presó, que hauria de ser un espai de reinserció, acaba convertint-se en un factor de risc d’exclusió i de sensellarisme.”
Diversos factors hi contribueixen: “La desconnexió amb el món exterior, l’afectació a la salut física i mental o l’estigma”. “Hi ha propietaris que, per llogar un pis, els demanen antecedents”, assegura Tudó. I el problema és que “a Catalunya no hi ha un acompanyament postpenitenciari” ni prou recursos residencials per a reclusos.
Un centenar de places i cap pública
Per al treball, Tudó va fer un inventari de les places específiques per a aquest col·lectiu arreu de Catalunya: “Són al voltant d’un centenar i la gran majoria són d’entitats privades”. Arrels confirma que “no hi ha places suficients” i reclama més recursos públics. Bea Fernández, de l’equip jurídic de la fundació, afegeix també “una manca de coordinació entre els serveis penitenciaris i els recursos a fora”.
Les penes menors, una doble condemna
Una altra proposta per trencar aquesta relació entre presó i carrer és fomentar les mesures alternatives a la presó per als delictes menors. “Ens trobem habitualment persones que han de pagar una multa petita, de 60 euros, per algun fet menor i, si no poden pagar-la, això s’acaba transformant en 15, 20 o 30 dies de presó”, explica Fernández. “Això suposa que gent sense llar amb qui estem treballant desapareixen, es trenca el vincle i costa tornar-lo a crear”.
L’Alfredo coneix bé aquest cercle viciós: “Sortir de la presó sense res vol dir que te’n vas al supermercat, t’emportes alguna cosa per necessitat, per menjar, i entres en un bucle d’entrades i sortides per ximpleries”. Les estades curtes són perjudicials sobretot perquè “quan has de començar a parlar amb l’equip que t’ha d’ajudar a la reinserció, ja ni els veus perquè no hi ha temps”. “Un sol mes de presó et pot destrossar la vida”, remata Tudó.
