Cinc anys i 30 quilòmetres separen els dos capítols d’aquesta història. El primer va tenir lloc a Barcelona, al passeig de Picasso, el 2018. Era un dia de febrer i feia un fred especialment intens. Al ‘bàsics’ volíem explicar com afectava això la salut de les persones sense llar i buscàvem testimonis en primera persona.
No sempre el relat que esperes (de fragilitat, en aquest cas) és, però, l’únic que t’impressiona. Amb Manu Rodríguez vam trobar una experiència de supervivent autèntic al carrer (15 anys feia que hi era aleshores), però també una història de lleialtat i amor incondicionals pels seus companys canins inseparables: la Sheila, la Sheilita i el Rambo.
No sense els gossos
Rodamon veterà dels carrers de Barcelona, ens relatava el Manu que li havien ofert moltes vegades anar a un alberg. “Tu estàs boig?”, contestava ell quan li deien que la condició era entrar-hi sense gossos. I tot seguit els responia: “Jo, sense els meus nens? O tots o cap!”. O el que és el mateix: abans el carrer que abandonar l’única companyia que mai no li havia fallat.
En realitat també entre els humans tenia companys fidels. Les activistes de l’ONG animalista FAADA els visitaven regularment (encara ho fan) en el marc del projecte Millors amics, que, a més d’oferir menjar per als gossos i atenció veterinària, també té com a objectiu que als allotjaments que s’ofereixen a persones sense llar siguin acceptats també els seus animals.
I qui tampoc no va deixar mai sol el Manu és, en definitiva, la responsable que aquest reportatge per al ‘bàsics’ número 1.000 tingui una segona part.
Una amistat providencial
Aquest segon episodi també té lloc un dia de febrer, però d’aquest 2023. Hi falta una de les protagonistes. “Encara em recordo d’ella”, es dol el Manu referint-se a la Sheila, la mare, ja desapareguda, de la Sheilita i el Rambo. L’altre canvi notable és la ubicació, res a veure amb l’asfalt de la ciutat: una casa a tocar del Montnegre, a Argentona, on viuen, per fi, tots tres des de fa quatre anys.
“Com hi vau arribar?”. I aquí és on entra en el relat la persona que, des de la discreció, va canviar el guió de la vida del Manu. “Jo li dic la meva madrina”, o també coneguda com a “senyora Anna”, una dona que durant anys, quan era al carrer, li portava menjar, pinso per als animals i joguines… “Un dia em va trucar per dir-me que tenia una amiga amb una masia que buscava algú que se’n cuidés dia i nit”. I així es va convertir en masover i inquilí de quatre parets i un sostre 16 anys després.
Una adaptació difícil
“Estic de meravella però em va costar molt adaptar-m’hi”, reconeix. “Vaig estar dos dies que no m’aixecava del llit de tant que trobava a faltar un llit”. Ningú ho diria veient-lo feinejar pel jardí i l’hort de la masia. “Faig de pintor, de paleta, d’electricista…”. Res que no hagués fet abans de l’etapa de carrer. “Tinc 25 anys cotitzats, a la construcció, a la neteja, però van venir les crisis i mira…”.
Una experiència similar podrien explicar el més d’un miler de persones que continuen dormint al carrer a Barcelona i que el Manu encara visita quan va de tant en tant a la ciutat. “Veig amistats dormint encara sota els porxos del passeig de Picasso”. “I tu, què penses?”. “Que tant de bo fos milionari per donar un lloc a tota la gent que hi ha al carrer”, diu solemne. I remata: “Això canviaria el somriure de moltes persones”. El seu ho ha fet, però sap que és “un entre un miler”.
