Ja que a betevé estem emetent en HD des de fa ja més d’un mes, parlem d’innovacions tecnològiques. El cinema no hauria estat imaginable en una època anterior a la Revolució Industrial, tot i que si ens posem estupends, podríem dir que els inicis del cinema se situen fa més de 30.000 anys amb la càmera obscura, aquests llocs a les fosques amb un forat a la paret que deixava passar un punt de llum que permetia projectar contra un mur la imatge del que hi havia a l’exterior.
Vist així, el cinema tal com l’inventen els germans Lumière ja seria de per si un avenç tècnic en aquest art de plasmar i reproduir una història en imatges projectades. Avenços importants com l’alta definició, l’HD, que ara també la tenim a betevé per delatar i mostrar-nos totes les imperfeccions i arrugues que tenim a la cara. Fem una ullada a vuit pel·lícules que exemplifiquen avenços tècnics del cinema.
1. ‘El cantor de jazz’
Alan Crosland, 1927
“Encara no heu escoltat res” és, potser, la frase més famosa d”El cantor de jazz’, que no és la primera vegada que se sentia so al cinema, però sí que és la primera cinta comercial amb escenes sonores, que feien servir el sistema Vitaphone i que permetia sincronitzar el diàleg i les cançons amb els llavis dels intèrprets. He de dir que, en total, són dos minuts de diàleg sonor, però ja van ser suficients per revolucionar la indústria.
És ben sabut que el sonor va obrir moltes portes, però també en va tancar moltes d’altres. Per començar, perquè molts actors i actrius que havien estat grandíssimes estrelles del cinema mut van ser relegats a l’oblit quan es va comprovar que les seves veus no s’ajustaven a la imatge que el públic en tenia, o que senzillament no van saber adaptar-se a les condicions del cinema sonor. A més, alguns cineastes, com el mateix Charles Chaplin, van rebutjar durant anys el sonor perquè consideraven que era un pas enrere en un art que havia evolucionat molt i s’havia fet molt expressiu amb el mut. Per a ells, la imatge va quedar esclavitzada pel so i, així, va ser durant algun temps.
2. ‘El fantasma de la ópera’
Rupert Julian, 1925
Això és un clàssic! I un de meravellós que ja havíem citat en alguna ocasió a l”Àrtic’, però avui ens hi fixem per una de les seves escenenes, rodades en Technicolor, i que va ser un dels primers usos del color al cinema i un dels que va demostrar el poder expressiu que podia tenir aquesta tècnica.
Normalment tendim a pensar que primer es va inventar el so i després el color, però va ser al revés. De fet, ja a finals del segle XIX cineastes com Méliès van rodar pel·lis en color com les que veiem ara mateix. Això sí, eren cintes colorejades a mà, fotograma a fotograma! Això fa que els colors semblin irregulars i com si desbordessin els personatges, com veiem ara mateix. En canvi, amb imatges com les del fantasma de l’òpera ja s’utilitza el sistema Technicolor, que va començar aplicant filtres vermells i verds a la fotografia en blanc i negre, i després van anar sumant-hi colors.
3. ‘Fantasmagorie’
Émile Cohl, 1908
Això és ‘Fantasmagorie’, un dels primeríssims exemples del cinema d’animació ideat per un francès, l’Émile Cohl, el 1908, a partir de 700 dibuixos fotografiats un a un per generar aquesta sensació de moviment. Amb curtmetratges com aquest, els cinema guanya un camp d’expressió quan s’adona que no només pot explicar una història amb imatge real en moviment, sinó també amb imatge animada.
La resta de la història, com es diu normalment, és sabuda: a partir del principi del cinema d’animació Disney va aixecar un imperi, Lotte Reiniger va crear ombres xineses o Hayao Miyazaki ens va fer somiar amb les seves històries. L’animació s’ha convertit en la gran alternativa a la imatge real a l’hora d’explicar un relat, i ho ha fet d’una manera que segur que l’Émile Cohl no s’hauria imaginat.
4. ‘Toy story’
John Lasseter, 1995
‘Toy story’ és d’aquelles pel·lis que els “millennials” recordem haver vist al cinema, i que demostra que els grans avenços tècnics del cinema no se situen tots fa 100 anys! És el primer llargmetratge fet íntegrament per ordinador, ja s’havien fet alguns curts, però mai cap llarg fins aquest ‘Toy story’, que va impulsar Pixar com a productora i que va provocar una crisi al si de Disney, que encara va estrenar algunes cintes amb animació tradicional i se les va menjar amb patates.
Arran de l’èxit de ‘Toy story’, moltes grans productores nord-americanes van córrer a obrir divisions d’animació per ordinador i, en els 26 anys que han passat des de la seva estrena, la cosa ha evolucionat molt. Feu la comparativa de ‘Toy story’ amb ‘Soul’, per exemple, i flipareu de com ha millorat l’animació.
5. ‘Jàson i els argonautes’
Don Chaffey, 1963
Imagina’t el 1963, quan es va estrenar aquest ‘Jàson i els argonautes’ com es va quedar el públic! Hem triat aquest exemple perquè és una de les pel·lis que més em fipaven de petit, però també perquè és un bon exemple de la feina de Ray Harryhausen, un dels grans noms dels efectes especials absolutament clau a l’hora d’entendre l’evolució d’una tècnica que neix amb el cinema. Georges Méliès o Segundo de Chomón ja feien efectes especials amb la tècnica de l’stop-motion que permet, com vèiem abans quan parlàvem de l’animació tradicional, permet moure objectes, fer-los volar, etc.
Aquest model i d’altres, com el joc amb les perspectives, la il·luminació… són els que perfecciona Ray Harryhausen i es converteix en el moll de l’os dels efectes especials durant dècades i dècades de cinema.
6. ‘El secreto de la pirámide’
Barry Levinson, 1985
Això és ‘El secreto de la pirámide’ i, amb aquesta escena, els seus tècnics van demostrar que amb l’ordinador es podien dibuixar personatges i animar-los de manera més o menys realista. I saps qui va fer aquesta primera animació? La productora Lucasfilms, de George Lucas, i en concret un tècnic anomenat John Lasseter que, una dècada després, va fundar Pixar i va dirigir ‘Toy story’.
7. ‘Capitán América: Civil War’
Joe i Anthony Russo, 2016
El que hem vist en aquesta escena de ‘Capitán América: Civil War’ és un rejovenidíssim Robert Downey Jr en una mena de flashback, i l’efecte s’ha aconseguit treballant amb tècniques digitals sobre el rostre de l’actor per treure-li 30 anys de sobre. Hem vist aquesta tècnica en altres pel·lis i tinc la impressió que aviat podrem ressuscitar actors morts i fer-los actuar com si interpretessin escenes noves. I això ens porta al que us volia dir: si fa uns anys la clau era aconseguir grans efectes visuals el més espectacular possibles, ara el que s’intenta és que semblin molt naturals, que no es vegi l’ordinador.
8. ‘Host’
Rob Savage, 2020
Això és ‘Host’, una pel·li de terror que va causar furor a la xarxa perquè es va rodar en ple confinament a través de la plataforma Zoom. Per què he posat aquesta cinta? Perquè exemplifica molt bé la irrupció del digital. Fins a principis del segle XXI, les pel·lícules es rodaven en cel·luloide, un material caríssim que, a més, es feia malbé amb poc temps.
A partir del 2000, la majoria de cinema es roda en digital, cosa que ha abaratit molt els costos d’una producció i ha permès, entre altres coses, càmeres més sofisticades… i d’altres més accessibles a tots els públics. Això no és una democratització total, però és cert que el fet que tot es rodi amb digital ha coincidit amb la irrupció de les càmeres barates, els telèfons intel·ligentss o, en el cas de ‘Host’, una webcam, i això fa que fer cinema sigui més accessible a tothom.
