Aprofitant que encetem la 7a temporada de l”Àrtic’, repassem les principals simfonies número 7 de la història de la música clàssica.
1
Wolfgang Amadeus Mozart
Obertura de l’òpera ‘La finta semplice’ (1768)
Mozart només tenia 13 anys quan va compondre la seva 7ª simfonia! Segons sembla, la va presentar en un concert privat a Viena. Però anys més tard la va adaptar (o la va reciclar) per utilitzar-la com a obertura de la seva òpera ‘La finta semplice’, que va estrenar a Salzburg l’any següent, amb 14 anys.
2
Ludwig van Beethoven
4t moviment (allegro con brio) de la simfonia número 7 en la major (1811-1812)
Si parlem de simfonies, Beethoven és un compositor determinant! Aporta una nova dimensió al llenguatge simfònic, donant-li molta més transcendència. Ja no es tracta, tan sols, d’ordenar notes i que aquestes sonin boniques, sinó que aquestes han de colpir-nos d’alguna manera. A més, Beethoven trenca tots els esquemes posant més músics a l’orquestra i fent-nos vibrar, com en el 4t moviment de la seva simfonia número 7. No ens ha de sorprendre que el mateix Richard Wagner afirmés que aquesta simfonia número 7 de Beethoven era “l’apotesi de la dansa”. I és que Beethoven va compondre aquesta obra per a un concert solidari en benefici dels soldats ferits després d’una batalla, i de ben segur que va aconseguir animar-los.
3
Anton Bruckner
2n moviment (adagio) de la simfonia número 7 en mi major (1881-1885)
Una de les característiques de les simfonies és que no necessàriament han d’explicar-nos una història, com sí fan els poemes simfònics. Però generalment les simfonies tenen alguna font d’inspiració o dedicatòria. En el cas de la simfonia número 7 en mi major d’Anton Bruckner, la va dedicar a l’emperador Lluís II de Baviera, però la llegenda diu que el segon moviment el va compondre inspirat en la mort de Richard Wagner.
4
Antonín Leopold Dvořák
Simfonia número 7 (1885)
La 7a simfonia d’Antonín Dvořák va significar un gran èxit pel compositor, la va estrenar a Londres l’any 1885, i l’èxit aconseguit li va permetre viatjar a Nova York per a presentar-la on, a més, va poder cobrar el doble del que ingressava per qualsevol obra. Pel que fa a l’estil, el llenguatge és molt proper als grans simfonistes, com Beethoven o Brahms, però amb l’estil inconfusible de Dvořák que ens planteja unes melodies amb un clar gust per la música eslava.
5
Gustav Mahler
Simfonia número 7 (Cançó de nit) (1905)
La simfonia número 7 de Mahler va desconcertar molt el públic del 1908, quan la va estrenar. L’ús que en fa de les tonalitats i la presència d’instruments com la guitarra o la mandolina van sorprendre, i per això durant anys es va considerar una de les pitjors obres del compositor. Però amb el pas del temps, el valor de la 7a de Mahler s’ha recuperat, i gràcies a l’ambient que genera escoltar-la s’ha guanyat el sobrenom de Cançó de nit, tot i que sense l’aprovació del compositor.
6
Jean Sibelius
Simfonia número 7 en do major (1914-1924)
Generalment les simfonies estan compostes per diversos moviments, en general tres o quatre, tot que n’hi ha que en tenen fins a 10. En aquest cas Sibelius, tot i presentar-nos una obra d’uns 22 minuts de durada, ho fa amb un moviment únic. Això sí, dividit en 10 seccions. I tot i que no és una obra extravagant, sí que reivindica l’estil tranquil de Sibelius i, sobretot, es pren la llibertat de trencar amb les formes clàssiques del món simfònic.
7
Dmitri Dmítrievitx Xostakóvitx
Simfonia número 7 en do major (Leningrad) (1941)
Aquesta simfonia és la número 7 del rus Dmitri Xostakóvitx, i la seva història és una mica peculiar. Xostakóvitx, a causa dels constants atacs de les tropes nazis a la ciutat de Sant Petersburg, va haver d’instal·lar-se a la ciutat russa de Samara, on es va estrenar aquesta simfonia el 5 de març del 1942. El 29 de març es va interpretar a Moscou i es va retransmetre per tot el país a través de la ràdio. La simfonia número 7 de Xostakóvitx, més coneguda com a Leningrad, va esdevenir tot un símbol de resistència, i per això el dia de l’estrena a Sant Petersburg, per assegurar-se certa tranquil·litat, els russos van bombardejar els nazis que encerclaven la ciutat. Per tot plegat, i durant molt de temps, s’ha considerat una obra propagandística de la resistència russa.
