La violència, i la misogínia en general, es dona a les societats patriarcals i, per tant, podem dir que des dels inicis de l’antiguitat ja la veiem en l’art. Repassem algunes de les representacions més conegudes d’aquesta violència.
L’antiga Grècia
Grècia seria un cas molt clar, ja que llavors la dona no tenia estat jurídic, era inexistent als ulls de la llei i, per tant, no gaudia de cap dret. No podia votar, estudiar, tenir patrimoni, podia ser repudiada en qualsevol moment pel seu marit, etc. Era bàsicament una màquina de fer fills i de filar. Era el terreny ideal per la violència de gènere. I això es veu clar en el mite grec, que narra moltíssimes violacions.
Els raptes
Els grecs denominaven aquestes violacions amb la paraula rapte, ja que abans de violar es raptava a la víctima. El rapte, com la pederàstia o altres temes que per nosaltres són crims, era considerat de manera molt diferent a la nostra (de fet, encara avui hi ha societats que parlen de raptar la parella, per exemple).
En l’art, els raptes es van representar a través de ceràmiques com la que veiem però, sobretot, es van posar de moda durant el Renaixement i Barroc.
Aquestes escenes mai no van ser considerades un crim, sinó una excusa pels artistes per tal de representar l’erotisme, l’acció i el dramatisme, per desplegar el seu virtuosisme tècnic. No hi ha cap judici moral.
El rapte d’Europa
Zeus es va encapritxant constantment de noies i nois, i per tal de posseir-los es transforma en diferents coses (animals, pluja d’or… el que sigui): és el que coneixem per les metamorfosis de Zeus, narrades per Ovidi. D’entre els raptes de Zeus un dels més representats és el rapte d’Europa, en què el rei de l’Olimp s’enamora d’una princesa que passejava a la vora del mar i transformant-se en un toro ben bonic i atractiu, la convida a pujar a sobre d’ell i la rapta, enduent-se-la a Creta. A aquesta illa, Europa tindrà un fill de Zeus que esdevindrà el famós rei Minos. El nom del nostre continent deriva precisament d’aquest episodi del mite grec, i és per això que el veiem tantes vegades representat en a la pintura europea.
El rapte de Ganimedes
‘Un rapte molt famós, icona de l’homosexualitat, és el rapte de Ganimedes, un jove troià molt bell del qual s’enamora Zeus, que es transforma en àguila el rapta i se l’enduu a l’Olimp. Rembrandt el pinta com un nen petit perquè amb el temps aquest rapte es va transformar en l’al·legoria de l’ànsia de l’ànima per ascendir vers Déu, i l’ànima sempre es representa com un nadó en l’art.
Dones empoderades contra la violència masclista
Les amazones
Les amazones són aquesta tribu guerrera de dones, que no admetia homes, només per a la seva reproducció. Així que una vegada a l’any anaven en busca de mascles al poble veí per reproduir-se. Si el que tenien era una filla, se la quedaven, però si era fill, el tornaven als progenitors. Van amb el pit descobert com una manera maca d’al·ludir una llegenda que visualment no seria tan bonica: s’amputaven el pit dret per poder manipular millor l’arc. Els pintors van preferir pintar un pit al descobert i l’altre cobert. De tota manera, l’amazona no va ser ni molt menys tan representada com les princeses i deesses violades als raptes, molt menys problemàtiques. El mateix passa amb altres dones poderoses com ara l’esfinx o la medusa, que són considerades perilloses i dolentes.
El mite de Pandora
La dona és també l’origen de tots els nostres mals, si fem cas al mite de Pandora. Pandora no fa cas del que li mana el seu espòs i obre la caixa dels mals. És curiós perquè les dones més pèrfides són les més guapes: Pandora — que el seu nom vol dir “plena de gràcies” — , o les sirenes que amb el seu cant meravellós feien naufragar els mariners… són temptacions letals, “femmes fatales”, i aquest és un estereotip molt arrelat en l’art.
La “femme fatale”
Pandora tindria un paral·lelisme absolut amb Eva a la Bíblia, la “femme fatale” per antonomàsia. Eva és culpable del pecat original per haver agafat el fruit prohibit tot temptant Adam per portar-lo fins a l’expulsió del Paradís. La “femme fatale” és aquella que exerceix un poder sobre l’home a través del seu atractiu sexual i el domina, fins matar-lo, si cal. Aquesta visió de la dona és omnipresent a la Bíblia i és una de les iconografies més representades en la història de l’art.
Artistes que han denunciat la violència masclista
Artemisia Gentileschi
Tot i ser una pintora famosa al seu temps, Artemisia és encara molt desconeguda per molta gent. Va ser violada i això li va causar molts problemes per vendre la seva obra, ja que a partir de llavors se la va considerar una “fresca” — paraula molt masclista —, però finalment se’n va sortir. Va fer moltes obres en què les protagonistes eren dones. Com aquesta, que precisament relata un assetjament sexual. És un episodi de l’Antic Testament en què Susanna, l’esposa de Joaquim, s’estava banyant tranquil·lament al jardí de casa seva quan dos vells la van espiar i la van forçar, però ella es va resistir. Com a revenja, la van acusar d’adulteri, però per sort tot va acabar bé.
Yoko Ono
Moltes dones han denunciat la violència masclista, però de les primeres a fer-ho van ser americanes, sobretot, cap als anys 70, quan el moviment feminista estava començant amb força. Per exemple Yoko Ono, que va fer la famosa performance ‘Cut piece’. L’artista denunciava la violència d’una manera molt simbòlica i pertorbadora: la gent podia pujar a escena i tallar el que volgués del seu vestit, i ella no es podia moure.
Marina Abramovic
Marina Abramovic també va fer una performance semblant a ‘Rhythm 0’ (1974) i aquesta vegada va acabar molt malament. Ella va posar objectes de tota classe damunt una taula, des de raïm, vi o perfums… fins a altres més perillosos com tisores, barres de metall i pistoles carregades, i va posar unes instruccions molt clares de cara al públic que deien: “Soc un objecte, podeu fer de mi el que vulgueu durant sis hores”. Va ser brutal el que li van acabar fent, en fi , molt trist.
Barbara Kruger
Barbara Kruger és una artista americana feminista que ve del món del disseny i es nota en les seves obres, que sempre tenen aquest colors negre, blanc i vermell. És una obra conceptual que es basa en pòsters que l’artista penja pel carrer.
Pepita Teixidor
Hi ha moltes artistes catalanes que lluiten pels drets de la dona, però a mi m’agradaria recordar la primera, una pionera, que està representada en un bust de marbre a la Ciutadella: és la pintora Pepita Teixidor, que va ser escollida juntament amb Casas i Rusiñol per representar Catalunya a l’exposició universal de París, ni més ni menys. Va pertànyer al grup feminista català de la revista ‘Feminal’, una publicació que volia donar a conèixer les obres artístiques, industrials o científiques de les dones, i va organitzar una protesta per poder exposar-les a les sales que, fins aleshores, estaven monopolitzades per artistes homes!
