9 pel·lícules amb situacions imprevistes

El cinema és ple de moments que no van sortir com s’esperava, de reaccions improvisades i d’escenes en què les emocions més genuïnes surten a flor de pell. La gent pot apamar al màxim un rodatge i sempre hi haurà lloc per l’estirabot real, al gest que no s’ha assajat. I d’això en volem parlar avui.

‘Les tres edats’

Buster Keaton i Edward F. Cline, 1923

Buster Keaton era un gran acròbata, algú que ja quan era un nadó participava en els espectacles dels seus pares, que se’l passaven llençant-lo pels aires. Era tal el nivell de risc que sotmetien al pobre nen que, fins i tot, els serveis socials nord-americans es van preocupar. Quan es va fer gran, Keaton es va sotmetre a grans riscos als seus rodatges, i va executar les piruetes més complicades. Piruetes que, a vegades, podien fallar. ‘Les tres edats’ és una comèdia en què, com veiem, Keaton salta d’una teulada a una altra. I en principi havia de ser un salt d’èxit, però quan es va rodar-la, va fallar, va xocar contra la façana, va caure en una xarxa de seguretat i va acabar a l’hospital. Tres dies més tard, quan es va recuperar de les ferides, en lloc de tornar a rodar l’escena, va decidir incorporar l’accident al film i acabar-lo amb algunes piruetes.

‘Misión imposible: Fallout’

Christopher McQuarrie, 2018

95 anys més tard que l’escena de Buster Keaton, la de Tom Cruise és quasi bé igual: corre pel sostre d’un edifici, ha de saltar al següent… i falla. La diferència és que aquest cop, que fallés sí estava previst en el guió. El que no ho era és la seva reacció quan s’aixeca: s’acaba de trencar el turmell en topar amb l’edifici. Per això, va coix, perquè s’ha fet molt de mal.

‘El fantasma de la ópera’

Rupert Julian, 1925

L’escena del desemmascarament del fantasma de l’òpera és, potser, una de les més famoses del cinema mut. I ho és gràcies al formidable aspecte que té Eric, el fantasma. Unes pintes que el director Rupert Julian va decidir no mostrar a l’actriu, Mary Philbin, perquè volia que la seva reacció quan ho veiés fos genuïna. I ho va aconseguir, perquè Mary Philbin va cridar de terror quan ho va veure! Lon Chaney, l’actor que fa de fantasma, era un geni de la caracterització. Sempre duia als rodatges una maleta amb què maquillar-se que està considerada un tresor de la història del maquillatge al cinema. I per fer el fantasma, es va enganxar escates de peix al nas, es va posar una membrana d’ou als ulls, va tensar parts de la seva cara amb cables i es va enganxar les orelles. I tot, per aconseguir que el seu aspecte fos tan terrorífic com per inquietar al públic.

‘El silenci dels anyells’

Jonathan Demme, 1991

El sorollet que Anthony Hopkins fa amb la boca i que s’ha fet tan famós no estava previst, el va improvisar per posar dels nervis a la seva companya de rodatge. I si us hi fixeu, la cara de Foster és real: estava inquieta de debò i molt incòmoda perquè, a més, en aquesta mateixa escena, Hopkins va improvisar una línia de diàleg en què es reia del seu accent per incomodar-la. I ho va aconseguir, l’actriu es va sentir molt malament i, de fet, va evitar Hopkins durant bona part del rodatge perquè li tenia terror.

‘Endevina qui ve a sopar’

Stanley Kramer, 1967

‘Endevina qui ve a sopar’ és un film antiracista que avui dia ens pot semblar una mica paternalista però que en aquella època era molt contundent. I sobretot amb escenes com aquesta, en què Tracy s’adreça a la seva filla i al seu gendre negre i els diu que siguin feliços. Però el que fa plorar a Katherine Hepburn de forma espontània no és la força de les seves paraules, sinó el context: Spencer Tracy havia sigut a la vida real la seva parella durant molts anys, tot i que mai no es van casar, i Hepburn sabia que, quan va rodar aquesta escena, estava molt malalt. És a dir, era conscient que era l’última vegada que veia a qui havia sigut el seu amor recitar un monòleg d’aquesta força, i això la va emocionar tant que es va posar a plorar. 17 dies després d’acabar el rodatge, Spencer Tracy va morir d’un atac de cor.

‘La pasión de Juana de Arco’

Carl Theodor Dreyer, 1928

‘La pasión de Juana de Arco’ és una de les grans obres mestres de Carl Theodor Dreyer, i a més amaga històries bastant curioses. A aquesta escena, a l’actriu Maria Falconetti no la van avisar que li tallarien els cabells. I, és clar, en veure que treien les tisores i que li feien el desgavell que porta al cap, es va posar a plorar. Just la reacció adequada per l’escena. La relació de Dreyer amb Falconetti va ser molt complicada, la va tractar bastant malament durant el rodatge, cosa que devia influir en l’expressió de patiment que té l’actriu.

‘Apocalypse Now’

Francis Ford Coppola, 1979

L’actor Martin Sheen va rodar aquesta escena sense un guió i simplement va demanar a l’operador de càmera que rodés tot el que fes. Sheen, que tenia problemes amb la beguda, anava molt borratxo, i el cop de puny al mirall el va improvisar, la sang que li surt és real i les llàgrimes que li veiem també. En aquesta escena, fins i tot, va intentar agredir Francis Ford Coppola. Uns mesos després, mentre rodaven la pel·lícula, Sheen va tenir un atac de cor i va tardar força a recuperar-se.

‘Els Goonies’

Richard Donner, 1985

‘Els Goonies’, un dels clàssics del cinema familiar dels 80, el director Richard Donner necessitava que els nens se sorprenguessin de veritat en veure el gran vaixell pirata que apareix al final del film. Però, és clar, per molt bons que siguin uns actors infantils, no pots controlar la seva reacció. I com ho fas això? Doncs amagant el vaixell pirata. Quan els nens el veuen per primer cop al film, també era el primer cop que el veien els actors. El problema, però, va ser que van quedar tan impressionats que l’actor Josh Brolin va exclamar una paraulota i van haver de tornar a rodar l’escena.

‘El espíritu de la colmena’

Víctor Erice, 1973

‘El espíritu de la colmena’ és una obra mestra i la interpretació de la nena Ana Torrent hi té molt a veure. Tot i això, un dels moments més importants de la cinta no estava planificat. Mentre rodaven l’escena en què els nens miren ‘Frankenstein’, el clàssic de James Whale, Víctor Erice va rodar les seves reaccions en veure el film. I en aquest moment que ara vèiem, va poder capturar la reacció d’ensurt d’Ana Torrent davant de l’escena del monstre amb la nena. I aquest pla de Torrent espantant-se de manera subtil és, segons Erice, el més bonic que ha rodat mai. I això és molt venint d’aquest cineasta que n’ha rodat molts, de plans bonics!