El dramaturg i director barceloní Pau Carrió porta al Teatre Nacional de Catalunya les vides dels fotògrafs Kevin Carter i Marie Colvin a ‘Testimoni de guerra’. I avui seu al sofà de l”Àrtic’ per parlar-nos de teatre, conflictes bèl·lics, compromís i Shakespeare.
Testimonis de guerra
Kevin Carter i Marie Colvin van ser dos periodistes de guerra que van cobrir conflictes diferents i que no es van conèixer mai, però tots dos tenien en comú l’obsessió per relatar i denunciar les injustícies que, sovint, no veiem.
Nascut a la Sud-àfrica de l’apartheid, Carter es va fer especialment famós per una fotografia dels campaments de refugiats de la guerra del Sudan, en què es veia un nen famèlic arrossegant-se pel terra mentre l’observava un voltor. La instantània li va fer guanyar un Pulitzer, però també les crítiques dels qui l’acusaven de passivitat en aquella situació i de buscar la foto. Carter es va suïcidar quatre mesos després d’endur-se el premi.
Marie Colvin va néixer als EUA i es va convertir, amb el temps, en una llegenda del reportatge de guerra, amb conflictes com els de Sierra Leone, Kosovo, Zimbàbue o Txetxènia. La seva imatge, amb un pegat a l’ull que va perdre a Sri Lanka, es va fer molt popular. El 2012, Marie Colvin va morir en un bombardeig a Homs, causat per trobes lleials al govern sirià que sabien que estaven bombardejant un edifici de periodistes.
Una de les coses que m’agraden del teatre és que ens permet mirar-nos les vides d’unes altres persones que no siguem nosaltres. De fet, que no hi tinguem cap relació, que ens suposin enfrontar-nos a mons molt allunyats del nostre dia a dia, potser extrems que no ens trobaríem. I, en canvi, el teatre ens pot arribar a apropar-nos-hi i plantejar-nos preguntes respecte a aquests mons extrems que no formen part del nostre dia a dia però que, d’alguna manera, s’hi acaben relacionant.
A partir d’aquestes dues històries, Pau Carrió ha escrit dos monòlegs per a Pol López i Laura Aubert, en què reflexiona sobre el paper del periodisme com a transmissor de veritats incòmodes, però també sobre el pes i la marca que aquests conflictes deixen en els reporters que els cobreixen. ‘Testimoni de guerra’ és el primer text íntegre de Pau Carrió que porta als escenaris, després d’ocupar-se de la dramatúrgia de clàssics com ‘Enric V’, ‘Hamlet’ o ‘Nit de reis’, tots ells textos de Shakespeare, un dels seus noms de referència.
Hi ha una part que m’enamora que és la complexitat i aquesta capacitat de dir-te una cosa i la contrària al cap de cinc segons. I les dues són veritat i les dues te les creus. I això, en el fons, és el que em sembla més interessant del teatre. Aquesta visió no dogmàtica, aquesta aproximació no dogmàtica a qualsevol fenomen i que, aleshores, ens permet generar un món complex en el moment en què ens apropem. Jo crec que el que més m’agrada i em segueix fascinant de Shakespeare és això.
Pau Carrió, abans dels 40
El barceloní Pau Carrió té una carrera sòlida i prolífica en l’àmbit de la direcció i la dramatúrgia… i això que encara no ha fet els 40. Llicenciat a l’Institut del Teatre, va mantenir una correspondència de ‘Cartes lliures’ amb els espectadors abans de presentar-nos ‘Ivan i els gossos’ i començar un idil·li amb William Shakespeare, que sembla no acabar-se. Amb ell, ha celebrat la ‘Victòria d’Enric V’, s’ha submergit en la follia de ‘Hamlet’ i, fins i tot, ha passat una ‘Nit de reis’ al Teatre Lliure, un espai que, per a ell, ha estat com una segona casa. Ara, però, se’n va de viatge fins al TNC per a ser ‘Testimoni de guerra’ i mostrar-nos què hi ha darrere de les fotografies més impactants dels conflictes més oblidats. I per això avui l’hem convidat a l”Àrtic’, on ens agrada pensar que la cultura és sempre memòria i sovint reivindicació.
