El temps té un valor incalculable i la covid-19 ens ho acabat de constatar. Però totes les civilitzacions han donat importància al pas del temps i, per tant, han volgut plasmar-lo en les seves representacions artístiques. Fem un repàs del temps a la història de l’art.
Els primers rellotges
El cicles solars o lunars, les estacions… en definitiva tots els processos cíclics de la natura van ser les “mesures” de les primeres civilitzacions, però va ser a l’Egipte faraònic quan es van començar a inventar instruments especials per fer-ho: els primers rellotges.
Es deien clepsidres i el que es feia era omplir un recipient per degoteig constant i regular-lo des d’una font exterior, l’aigua anava arribant a unes marques que hi havia dins del recipient i així se sabia quina hora era.
Encara que també tenien rellotges de sol, com aquest trobat a la Vall dels Reis, un dels primers rellotges del món, ara fa més de 3.000 anys.
Les representacions del déu Cronos
Antiguitat i època grecoromana
El temps ha estat sempre un gran tema de reflexió per la filosofia. Aristòtil, per exemple, ja en parlava al seu llibre dedicat a la física, però és el mite grec que el defineix i li dona un paper essencial amb Cronos, el déu del temps.
Cronos va ser l’encarregat de castrar el seu pare Urà i així alliberar els seus germans que els tenia retinguts, com veiem en aquesta obra del deixeble de Michelangelo, Giorgio Vasari. Per això, l’atribut de Cronos és la falç, amb la qual va tallar els testicles, però també simbolitza que el temps ho talla tot, acaba amb tot, fins arribar a la mort.
Cronos apareix sovint alat, indicant que el temps vola: “tempus fugit”, com deien els llatins! Però se’l representa sobretot menjant els seus propis fills.
L’oracle li va dir a Cronos que un fill el destronaria, i per això es va dedicar a endrapar tots els seus fills només de néixer. La seva esposa, desesperada, va decidir enganyar-lo i, en lloc del nadó, li va donar una pedra embolicada, i d’aquesta manera va aconseguir salvar la vida del petit Zeus, que va acabar destronant Cronos i erigint-se en rei definitiu de l’Olimp.
Època medieval
La imatge d’un déu que ho menja tot i amb la falç causava bastant pànic a l’època medieval. Un bon exemple són les danses de la mort, protagonitzades per Cronos, que es representaven per Pasqua. Algunes han perdurat fins als nostres dies com la de Verges (Empordà), on els esquelets es mouen al so d’un tambor i cadascun porta un símbol relacionat amb el pas del temps, com ara la falç o el rellotge de sorra, que tot i ser una invenció més antiga es va fer popular al segle XIV.
Els gravats d’Albert Dürer
En els gravats de Dürer, la mort es presenta als cavallers i a les dames joves per recordar-los que moriran. És el famós “memento mori“. En alguns es veu com la mort espera els joves enamorats amagada darrere un arbre.
L’envelliment en l’art
Les tres edats
Un exemple de com es tracta l’envelliment en el món de l’art són els quadres que s’anomenen ‘Les tres edats’, en què apareixen sempre un nen, un adult i un ancià. Una iconografia, la de les tres edats, que poca gent coneix i que en canvi va fer molta fortuna durant segles. En alguns quadres apareix la mort, esperant poder-se endur la persona anciana o esperant darrere de la jove.
Bill Viola
Un artista que precisament admira molt els quadres de les tres edats és Bill Viola. En el seu tríptic religiós, fet amb pantalles de vídeo, hi ha el naixement a l’esquerra —gravat en directe d’una amiga seva— i la mort a la dreta —és la mort de la seva mare gravada en directe, també—. Al mig, un cos flotant que representa el trànsit entre la vida i la mort.
Goya i la decrepitud
Goya sovint se’n riu de la coqueteria femenina de les velles del seu temps, tal com veiem en aquest quadre, en què el temps apareix per darrere amb les ales i una escombra, per escombrar la vella del mapa perquè ja li ha arribat l’hora.
Aquesta sàtira és característica dels ‘Caprichos’, una de les obres més universals de la història de l’art. “Hasta la muerte” vol dir que els aduladors li diran a la vella que està guapa fins a la seva mort.
El temps a l’art català
Pere Formiguera, retrats del pas del temps
El fotògraf barceloní Pere Formiguera va fer un projecte anomenat Cronos, en el qual 32 homes i dones van ser retratats un cop al mes durant 10 anys. Cadascú va ser presentat en una sèrie de nou retrats com aquesta.
Francesc Ruiz Abad
El 2019, Francesc Ruiz Abad va començar a pintar el que veia des de l’espigó de Sant Antoni de Calonge com en un tràveling (d’esquerra a dreta) a escala 1-1. Cada metre de tela pintada la cus amb la següent i com que l’espigó fa 180 m de llarg, hi haurà 180 m de quadre! Això implicarà molt temps, inclús anys, per acabar-lo. Per això, el rotlle immens de llenç va acompanyat d’un diari en què en Francesc va anotant què va passant mentre pinta: la gent que se li acosta i de què parlen, qui hi ha navegant o banyant-se, els pensaments que li van venint… per tant, té també un vessant antropològic i personal.
Jaume Plensa,
Les obres de Plensa suggereixen una pausa enmig de l’activitat frenètica de les grans metròpolis: són escultures que tanquen els ulls i mediten enmig de la multitud. Com la ja famosa ‘Carmela’, que està en ple barri vell, una zona normalment molt concorreguda i plena de turistes (abans de la covid, és clar). Plensa ens recorda que hem de parar per poder escoltar-nos a nosaltres mateixos i no perdre’ns.
