El dibuixant Miguel Gallardo va publicar a finals de l’any passat el còmic ‘Algo extraño me pasó camino de casa’, en què retrata el diagnòstic d’un tumor, l’operació i la recuperació enmig del coronavirus.
L’any més surrealista
Que el 2020 ha estat un mal any per a la majoria de nosaltres és un fet. Quan a principis de març el coronavirus va fer acte de presència amb força, el confinament, la malaltia, la pèrdua d’éssers estimats i les mesures de seguretat van fer d’aquest un dels pitjors anys que es recorda a casa nostra, com a mínim, des dels temps del franquisme. Però quan la pandèmia va començar a fer-se evident, el Miguel Gallardo ja sabia que aquesta seria una època complicada.
A principis de febrer d’aquell mateix any, el Miguel Gallardo va començar a no trobar-se bé. El que inicialment era un lleuger dolor al cap, va derivar en mareigs, desorientacions i algun desmai. Era clar que hi havia alguna cosa que no rutllava, i els metges li ho van diagnosticar amb la paraula maleïda: tumor, i a més, al cap. Tot i això, és operable, una finestra d’esperança que no li va evitar passar per l’hospital, sotmetre’s a proves, visites dels metges, una intervenció que li va obrir el cap i un postoperatori amb quimioteràpia i radioteràpia de propina.
Tot plegat va fer que Miguel Gallardo reflexionés sobre la vida, sobre la seva vida, i també sobre la mort. La crònica d’aquells dies, mentre és a l’hospital, ja li bullia al cap i sabia que en vol fer un còmic. Un cop va rebre l’alta, i es va veure obligat a tancar-se a casa perquè estàvem en una pandèmia incipient, el còmic va créixer i va passar de ser una reflexió sobre una vivència personal a un retrat, també, d’una experiència compartida, que ens va allunyar els uns dels altres i ens va fer sentir, a tots, una mica convalescents.
A ‘Algo extraño me pasó camino de casa’, Miguel Gallardo dibuixa aquella temporada d’hospitals i confinaments i ho fa amb capacitat reflexiva, honestedat, humor i, sobretot, molta llum. El seu còmic ens recorda aquell ‘María y yo’ en què, a través del relat d’una vivència compartida amb la seva filla, ens mostrava una realitat que sovint ens espanta i que, gràcies a la seva capacitat d’enquadrar-la en vinyetes i traços de llapis, es fa més amable.
L’humor et salva de tot. Quan es parla dels límits de l’humor jo sempre dic que als funerals sempre hi ha algú que explica un acudit. I això és bo. És la vida i la mort, tot plegat.”
Miguel Gallardo
Miguel Gallardo, un dibuixant aficionat
Tot i tenir una carrera de més de quaranta anys, el lleidatà Miguel Gallardo diu que es considera a si mateix un aficionat. Un apel·latiu força modest per a aquest llicenciat a l’Escola Massana, que ja a principis dels 80 va ser pare del Makoki, un dels grans representants de l’underground barceloní, i va fundar la mítica ‘El víbora’. Autor de portades de llibres, discs i cartells, i il·lustrador en mitjans que van des de ‘La Vanguardia’ fins el ‘New Yorker’ o el ‘New York Times’, el Miguel ha guanyat els tres premis del Saló del Còmic i un Serra d’Or, entre d’altres.
Amb ell, hem investigat els casos de ‘Perro Nick’, hem viscut les aventures de ‘Roberto España y Manolín’, hem compartit ‘Un largo silencio’ i, sobretot, hem conegut la seva filla, la Maria. En plena pandèmia, al Miguel li va passar una cosa molt estranya mentre tornava cap a casa, i per això avui l’hem convidat a l”Àrtic’, perquè ens ho expliqui en detall i per parlar, en general, de les sorpreses i les voltes que fa la vida.
