Cecil B. DeMille deia que una bona pel·lícula ha de començar amb un terratrèmol i, a partir d’aquí, anar pujant. Hi ha moltes maneres de començar un film, però el que és clar és que un bon inici ha de ser significatiu i ha de tenir tanta importància com la resta del metratge que compondrà la història. Us proposem vuit maneres de començar una pel·lícula, aprofitant que el setembre és el mes on tot torna a posar-se en marxa.
1. ‘Annette’
Léos Carax, 2021
L’escena inicial d”Annette’ és totalment metacinematogràfica: un pla seqüència que comença en un estudi de gravació i continua pel carrer on una comitiva formada pels Sparks, que fan la banda sonora, se li sumen el director de la peli, els actors protagonistes, els secundaris… i tots van cantant aquest ‘So may we start’, que ens diu això, precisament, que comencem la pel·lícula. Un principi brutal.
2. Sed de mal
Orson Welles, 1958
Un dels inicis històrics de la història del cinema, i una de les grans mostres de virtuosisme del cineasta Orson Welles. Tres minuts i mig de pla seqüència en què se’ns presenta a la parella protagonista, Charlton Heston i Janet Leigh, veiem l’escenari on tindrà lloc tota la història, veiem l’assassí i la seva víctima, i tot plegat acaba amb el detonant de la història, i mai millor dit, perquè el pla finalitza amb el cotxe de la víctima volant pels aires en una explosió i iniciant, així, la investigació que centrarà bona part de la trama.
3. ‘El rey león’
Roger Allers i Rob Minkoff, 1994
La companyia Disney poques vegades ha proposat un inici tan espectacular, i tan significatiu per una generació com la dels que vam néixer als 80, com aquesta. Els animals caminant per la sabana en un lent crescendo, l’ocell volant, el simi agafant el petit Simba… tot ben conjuntat amb aquesta cançó per presentar-nos la història.
En aquesta escena sabem que som a la sabana, que el protagonista serà un petit lleó que té com a destí ser rei, hi veiem els pares, l’ocell conseller fidel, el simi que fa de savi de la tribu, el malèvol antagonista que és l’Scar… Tots els personatges rellevants de la primera hora del film (excepte les hienes) són en aquest inici que, a més, és tan potent que ja t’enganxa a la història.
4. ‘Salvem el soldat Ryan’
Steven Spielberg, 1998
Els primers vint-i-escaix minuts del film mostren el desembarcament de Normandia per part dels aliats a la Segona Guerra Mundial, i Spielberg tenia clar que no volia anar amb mitges tintes: allò va ser una carnisseria bestial i, al cinema, veiem una carnisseria bestial. Spielberg posa la càmera enmig de ‘acció, la sacseja, persegueix els personatges, ens fa sentir tota la vulnerabilitat dels pobres soldats en aquella trampa mortal. I, en fer tot això, amb només aquella escena, aconsegueix que el to, la planificació i, fins i tot, l’escala cromàtica de tot el cinema bèl·lic posterior copiï el que va fer amb aquest inici.
5. ‘El desprecio’
Jean-Luc Godard, 1963
A ‘El desprecio’, Jean-Luc Godard dinamita les convencions del llenguatge cinematogràfic. Aquí, des del principi, veiem la càmera, que porta el Raoul Coutard, que era un dels operadors de càmera clàssics de la Nouvelle Vague, com es mou en un travelling fins a enfocar el públic, confrontant-lo així amb l’instrument que els permet veure la cinta. Amb això, Godard el que fa és ressaltar que una pel·lícula és una construcció, no una realitat. Tot “el menyspreu”, de fet, té lloc en un rodatge d’una cinta, i per ressaltar el caràcter artificiós del llenguatge cinematogràfic, Godard ja ens ensenya la càmera des del principi.
6. ‘El crepúsculo de los dioses’
Billy Wilder, 1950
El film comença amb un “spoiler”: la mort del protagonista, que és aquest guionista que interpreta William Holden. A partir d’aquí, tota la cinta el que fa és explicar-nos com acaba assassinat a dins de la piscina. O sigui, que l’espectador ja sap que per molt que hi hagi escenes esperançadores, en què sembla que se’n vagi a sortir, la cosa acabarà fatal. A dia d’avui és un recurs que han utilitzat molts altres cineastes, però imagineu-vos-el el 1950! Billy Wilder era molt conscient de la importància d’un bon principi, i si us fixeu en els seus millors títols, veureu que tots són impactants o sorprenents.
7. ‘La La Land’
Damien Chazelle, 2016
‘La La Land’ no ho tenia fàcil perquè, quan Damien Chazelle vol rodar aquestra cinta, el gènere del musical anava bastant de mal borràs. Per això, cal una primera escena potent que ens digui: això és un musical amb aromes de cinema clàssic, però tranquils que ja veureu com aquest classicisme pot ser modern, optimista i atractiu. I així ens planta una primera escena que ja ens posa en el to de la pel·lícula i que aconsegueix que, ja d’entrada, molts adolescents no surtin corrents de la sala.
8. ‘Charlot emigrante’
Charles Chaplin, 1917
Tenim una primera escena en què veiem immigrants pobres arribat als Estats Units en vaixell: mares famolenques, famílies espantades, cares d’inquietud i de misèria… I el primer en què penses és que és un drama. Llavors veus el rodamon de Chaplin, amb el cap fora de la borda, i penses que està vomitant pel vaivé del vaixell… fins que mostra a càmera que estava pescant.
Què fa amb això Chaplin? Ens ha enganyat, ens ha fet veure que feia una cosa i en feia una altra. I de la mateixa manera, ens ha fet veure que estàvem davant d’un drama social, quan en realitat està fent una comèdia. Amb només uns pocs plans al principi de la pel·lícula ha jugat amb les nostres expectatives i ha invertit el to de la història. Fa 104 anys, Chaplin ja sabia que el principi d’un film és importantíssim.
