Fa 12 anys quan vivia al Raval i treballava digitalitzant documents a la Biblioteca de Catalunya, Joe Crepúsculo va compondre el seu primer disc ‘Supercrepus’, un àlbum fet en quatre mesos en una petita habitació del carrer de l’Hospital i que li va valdre el reconeixement com a millor disc per la desapareguda revista ‘Rockdelux’. Ara, Joe Crepúsculo publica ‘Supercrepus II’, 17 cançons que fan un recorregut per tots els estils del pop. Un disc, un manual de cançons d’amor, una guia d’estils en què caben tots els gèneres imaginables passats pel seu filtre.
“Allo que fusiona els dos discs és l’amor vist des d’un punt de vista molt pervertit, molt pervers.”
Joe Crepúsculo, un músic filòsof
Crepúsculo ha fet un disc sobre l’amor amb cançons plenes d’aforismes que només pot escriure algú llicenciat en Filosofia que fa moderns els clàssics. Diu que sempre busca fer lletres molt senzilles però amb un punt conceptual. I té molt clar com és la seva música.
“Faig una cançó pop molt determinada, que seria una cançó amb una estrofa, una tornada i un ‘tarareo'”.
A ‘Supercrepus II’, de Joe Crepúsculo, podem trobar col·laboracions com la versió en clau de rumba pop de l’èxit de Roxette ‘It must have been love’ amb Tomasito. Joe Crepúsculo escoltava aquesta cançó amb el seu “walkman” de petit, un moment de descoberta musical i vital, i ha decidit fer un homenatge a aquest duet de música pop suec dels anys 80.
“És un recorregut pel pop que m’agrada, fem la música que ens agrada i que podem fer, si fos millor compositor faria coses com Wagner o Bach.”
Joe Crepúsculo sempre tanca els seus concerts amb ‘Mi fábrica de baile’, una cançó versionada fins i tot per Fangoria, i amb què segur que tancarà el seu proper concert el 28 de novembre al Castell de Montjuïc dins l’edició de tardor de Sala Barcelona.
