‘Game of Thrones’

David Benioff i D. B. Weiss. HBO, 2011 – actual

El mèrit d’aquesta sèrie és haver aconseguit que una història de regnes enfrontats i dracs que escupen foc s’hagi tornat tan global, i també ha permès descobrir les novel·les d’un gran autor, George R.R. Martin. Aquest senyor, que ja fa unes quantes temporades que va permetre que la sèrie s’avancés al ritme dels llibres, s’ha convertit en el paradigma del narrador que fa girs imprevistos i mata personatges principals sense cap mena de pietat. Martin es va fer popular amb la seva saga literària, però deu a la televisió que la seva fama s’hagi disparat.

‘El nom de la rosa’

Giacomo Battiato. RAI, 2019

A Itàlia ha tingut unes audiències extraordinàries i fa pinta que repetirà l’èxit fora de les seves fronteres perquè està rodada en anglès, però té dos problemes: el primer i més important és que té el precedent d’una pel·lícula excel·lent  que sabia adaptar el llibre d’Umberto Eco amb molta més gràcia i sentit visual, però és que a més la sèrie té un greu problema de producció, perquè s’assembla més a una típica superproducció històrica de cartró-pedra que no a una adaptació moderna. Que vulgui ser més fidel al llibre tampoc no l’ajuda gens, perquè justament la novel·la d’Eco té passatges que tenen poca traducció televisiva. Al capdavant hi té John Turturro, que fa una bona feina però, és clar, no és Sean Connery.

‘American Gods’

Bryan Fuller i Michael Green. Amazon, 2017 – actual

S’acaba d’estrenar la segona temporada d’una sèrie que adapta una novel·la de culte: ‘American gods’. Una sèrie que desperta les mateixes passions que reticències perquè la novel·la de Neil Gaiman en què es basa és molt bona, i si una cosa té és que costava imaginar-se-la en imatges sense morir en l’intent. Versa sobre com, als nostres dies, els déus moderns i els de l’antiguitat inicien una guerra mentre uns pocs humans prenen consciència que ells en poden ser els principals danys colaterals. I si bé és veritat que s’hi fa un gran esforç per ser inventiva visualment i a estones aconsegueix regalar escenes molt impactants, en d’altres es recrea massa en la seva pròpia estètica i li fa falta profunditat dramàtica. Allò tan típic que és molt lluent per fora però un pèl buida per dins, una sensació que encara s’està agreujant a la segona temporada. Per cert que ben aviat s’estrenarà ‘Good omens’, que també adapta una novel·la de Gaiman.

‘Els pilars de la terra’

Ken Follett i John Pielmeier. Starz, 2010

Adaptar Ken Follett és realment temerari, perquè si bé, hi ha qui defensa molt que les adaptacions siguin molt fidels als llibres, soc dels que pensa que es tracta de llenguatges diferents i ja va bé que els creadors televisius vagin una mica a la seva. ‘Els pilars de la terra’ se’n sortia a mitges; si bé a vegades es passava de cal·ligràfica i avorria volent explicar algunes trames secundàries de la novel·la, en d’altres és indiscutible que sabia treure punta a l’espectacularitat que transmetien les pàgines de Follett. Però en tot cas és tota una demostració de com el format de minisèrie permet adaptar llibres que en cinema serien pràcticament impensables. Per cert, sorprèn trobar-hi estrelles actuals com Eddie Redmayne o Hayley Atwell.

‘The Leftovers’

Damon Lindelof i Tom Perrotta. HBO, 2014 – 2017

Em sembla una de les grans sèries de la dècada, i és una llàstima que l’hagi vista tan poca gent. Aquesta sèrie sobre les conseqüències de la desaparició sobtada d’una part de la humanitat es basa en un gran llibre de Tom Perrotta que ocupa la primera temporada. Tot el que ve després ja és collita pròpia del creador de la sèrie, Damon Lindelof, i del mateix Perrota, i la veritat és que fins i tot millora tot allò que seguia les passes de la novel·la. Em sembla que quan passa això, com ha passat també amb ‘Joc de trons’, s’estableix una dialèctica entre dues maneres molt diferents de narrar, i quan es fa tan bé com a ‘The Leftovers’ el resultat és excepcional.

‘The man in the high castle’

Frank Spotnitz. Amazon, 2015 – actual

Allargar els plantejaments d’un llibre també pot acabar perjudicant els seus enunciats i un bon exemple d’això és ‘The man in the high castle’, una sèrie que mai no hauria d’haver superat les dues primeres temporades i que adapta un relat de Philip K. Dick, autor fonamental de la ciència-ficció de tots els temps, i que en aquesta sèrie especulava amb la idea que nazis i japonesos havien guanyat la Segona Guerra Mundial i que vivim en un món de simbologia i principis molt diferents al que tenim. És, al final, una denúncia política basada en assenyalar allò del nostre món que s’assembla perillosament a les distòpies que imaginem, i la sèrie va aconseguir plasmar-ho molt bé a les seves dues primeres temporades. Però el gran problema és que els seus responsables no aconsegueixen mantenir la tensió de la història, i a mesura que va avançant el ritme decau i fa la sensació que s’allarga innecessàriament. Vindria a demostrar que un gran relat no sempre dona peu a una gran sèrie, perquè l’estructura en episodis requereix idees narratives molt clares.

‘Big Little Lies’

David E. Kelley. HBO, 2017 – actual

És un cas en què la popularitat de la sèrie fins i tot fa oblidar que adapta un llibre. Tot i això, aprofito per recomanar la novel·la de Liane Moriarty, perquè la seva manera de descriure la comunitat on transcorre l’acció és excepcional! ‘Big little lies’ fa el miracle de limitar-se a set episodis molt ben dosificats per adaptar el llibre, i en temps de dilatacions no deixa de tenir molt mèrit. La sèrie sap respectar el tempo de la història, el carisma dels seus personatges i sobretot l’atmosfera de mal rotllo que es va apoderant de la narració. Però ara venen les incògnites: la segona temporada, esperadíssima sobretot pel fitxatge de Meryl Streep, té el repte de fer afegits a la història sense desmerèixer-la. La resposta la tindrem aquest mes de juny.