El Xavi Pardo s’ha proposat reivindicar la feina de les sales petites, que són les que més estan patint amb aquesta pandèmia. Si el teatre en conjunt les està passant magres, hi ha sales alternatives que amb les restriccions del 50 % alcen la persiana per 20-25 espectadors cada nit. Els números no surten, però segueixen aixecant la persiana cada nit per militància, per convicció i per compromís. Algunes d’aquestes sales s’han unit per crear la plataforma Teatres de proximitat que ofereix, per exemple, un abonament que serveix per assistir a qualsevol dels teatres que formen part de la iniciativa.
El Teatre Akadèmia, l’Antic Teatre, El Maldà, la Sala Flyhard, la Sala Atrium, el Tantarantana, el Teatre Eòlia, La Sala Versus Glòries, la Sala Fènix, La Badabadoc i La Gleva són els espais que formen part d’aquesta xarxa.
I en aquestes sales és on es representen la majoria d’espectacles que ha vist el Xavi Pardo durant els darrers dies. Pareu atenció a veure quin és el que us agrada més!
Els cinc muntatges que ha vist el Xavi Pardo darrerament
- ‘El bon policia’ a El Maldà, un Rusiñol de petit format. Una sàtira sobre la justícia i les forces de seguretat que, a més, arriba als nostres dies gràcies a l’adaptació que n’han fet el Ricard Farré i l’Arnau Puig, amb alguna referència, per exemple, als presos de l’1 d’octubre. El gran al·licient del muntatge és veure com tots dos es multipliquen per encarnar una vintena de personatges, en una interpretació esplèndida.
- ‘Estigmes’, un monòleg sobre els efectes devastadors de la infertilitat, a la Sala Flyhard. Francesc Cuéllar dirigeix aquest monòleg escrit i interpretat per Concha Milla, que ha escrit un text basat en la seva experiència vital. Una obra que parla obertament de la dificultat de quedar-se embarassada, de la pressió social, dels efectes devastadors que pot tenir el diagnòstic d’infertilitat, del dolor, la frustració i el sentiment de culpa. El que fa Concha Milla és en un exercici de valentia, d’honestedat, però també de generositat… que emociona i que arriba molt endins.
- La Sala Atrium recupera ‘Júlia’ per celebrar els seus deu anys de vida. Un muntatge en què les eines digitals tenen un pes determinant i són un dels encerts de la posada en escena que dirigeix Raimon Molins. Cinema, vídeo i teatre per explicar la història entre Júlia, la filla d’un temut comte, una nena de casa bona, i el seu criat Jean. Una història de seducció i de passió, però també de dominació i manipulació, amb la desigualtat i la lluita de classes sempre com a teló de fons.
- ‘Bildelberg’, al Tantarantana, una obra que entusiasmarà els conspiranoics i els negacionistes de la pandèmia. Una comèdia negra, escrita i dirigida per Xavi Morató, que ens permet assistir a una de les reunions anuals del famós Club Bilderberg, un club que aplega les 130 persones més poderoses de la Terra. Un èxit que està funcionant molt per boca-orella, que és la millor publicitat que pot tenir una obra de teatre, i això s’explica per molts motius: perquè el tema de l’obra és llaminer, perquè tots voldríem espiar pel forat del pany una d’aquestes reunions del club Bilderberg i, perquè, Xavi Morató ha escrit un text que funciona com un thriller, amb girs de guió constants, que arrenca amb molta ironia, com una comèdia negra, però que cada cop es va ennegrint més i s’endinsa en el terreny de la violència.
- ‘La nit de la Iguana’, una última proposta, ara però, a la Sala Gran del TNC. Joan Carreras i Nora Navas protagonitzen un Tennessee Williams dirigit per Carlota Subirós, una història que ens situa a principis dels 40, en un hotel de Mèxic. Tot i que té molts punts a favor, el muntatge no acaba d’aixecar el vol, ja que hi ha un desajust entre el que demana la peça (un text carregat d’erotisme i emocions desbordades) i la direcció de Carlota Subirós, que és una directora excel·lent, però que té un estil més germànic, més cerebral. Tot i això, el repartiment és un dels punts forts de l’espectacle, que també disposa d’una escenografia imponent creada per Max Glaenzel.
