Dilluns 27 de gener va fer 75 anys de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz, un dels escenaris paradigmàtics de l’horror nazi. El cinema, que a més de ser un art i un entreteniment pot ser un instrument de memòria, ha retratat el que van ser els camps en diverses ocasions. Si ho pensem bé, té molt de sentit que l’art del segle XX ens hagi ajudat a fixar el gran horror del segle XX.
1
‘Theresienstadt’
Kurt Gerron, 1944
Aquest documental és terrible per la història que té al darrere. El 1944 una delegació de la Creu Roja va voler visitar el camp de concentració de Theresienstadt, on s’empresonaven molts intel·lectuals i artistes jueus. Els nazis, llavors, van preparar el camp perquè semblés que s’hi vivia molt bé, i van obligar Kurt Gerron, un important cineasta jueu que hi era presoner, que rodés aquest documental que heu vist. Però tot era una pantomima i, quan va acabar el rodatge, la major part de l’equip artístic, inclòs el mateix Gerron, van ser enviats a Auschwitz i assassinats. Posa els pèls de punta pensar que una de les primeres mostres cinematogràfiques dels camps sigui una manipulació dels nazis.
2
‘Nit i boira’
Alain Resnais, 1956
Som al 1956, 11 anys després de l’alliberament d’Auschwitz, i Alain Resnais presenta el migmetratge ‘Nit i boira’, que repassa en clau documental el que van ser els camps de concentració. Per què és important? Primer perquè és dels primers a parlar obertament del que va ser l’Holocaust en un moment en què molta gent volia oblidar-ho i fer veure que no havia passat, i ho fa, a més, utilitzant material rodat pels mateixos nazis als camps. El documental va causar un gran impacte i es va haver d’enfrontar també amb la censura, perquè la força de les seves imatges i el seu compromís polític i humà són indiscutibles.
3
‘Shoah’
Claude Lanzmann, 1985
‘Shoah’, més que un documental, és el treball d’una vida. El cineasta Claude Lanzmann va centrar la seva carrera a recuperar el testimoni dels qui van viure als camps de concentració, i el seu film més important és ‘Shoah’: més de nou hores de testimonis orals de víctimes i botxins. Si Resnais feia servir molt material d’arxiu, aquí la força del relat recau en la paraula, en el record, i es tracta d’un dels treballs més importants que s’han fet mai sobre l’Holocaust.
4
‘La llista de Schindler’
Steven Spielberg, 1993
Steven Spielberg va voler rodar la història d’Oskar Schindler i dels jueus que va salvar de la mort als anys 90, quan va notar que l’antisemitisme i el negacionisme de l’Holocaust augmentaven. I ho va aconseguir: tota la generació dels “millenials” ha après més coses amb aquest títol sobre què van ser els camps que amb una classe de l’escola. ‘La llista de Schindler’ marca el moment en què Hollywood decideix mirar l’Holocaust de cara.
5
‘SS Experiment Love Camp’
Sergio Garrone, 1976
Això és un despropòsit. Com dèiem, l’imaginari cultural dels camps es fixa en bona part a través del cinema, però el setè art també té subgèneres com aquest. Això és ‘SS Experiment Love Camp’, un exemple de la “nazisplotaition“, un tipus de cinema que es va fer popular als anys 70, que mesclava erotisme de baixa qualitat amb pulsions sàdiques i que s’ambientava en el Tercer Reich i, sobretot, els camps de concentració. Són títols infames que van tenir molt èxit de taquilla als 70 i que segurament ara mateix, gràcies a títols com ‘La llista de Schindler’, difícilment serien acceptables.
6
‘X-Men First Class’
Matthew Vaughn, 2011
A ‘X-Men: First Class’ veiem el Magneto, de petit, reaccionant a l’assassinat de la seva mare per part d’un nazi. I aquesta escena és molt rellevant, perquè ens mostra com els camps de concentració estan tan integrats en l’imaginari popular com a llocs d’horror, i en tenim prou veient-los per entendre-ho tot. L’assassí de la mare del Magneto serà l’encarnació del mal en aquesta pel·li, el gran antagonista. I el fet de mostrar-lo en els camps ratifica la gran paradoxa del personatge, perquè és víctima d’un genocidi racista i, anys més tard, traumatitzat, intentarà provocar-ne un altre contra els humans. Aquí radica la complexitat d’aquest personatge. I també certifica que amb els camps es pot fer ficció de tot tipus, sempre que es tingui present la memòria de les víctimes.
7
‘El fotógrafo de Mauthausen’
Mar Targarona, 2018
Mario Casas es posava a la pell del fotògraf Francesc Boix en aquest títol que ens recorda que els republicans espanyols també van patir als camps. La història d’aquest fotògraf català és tant de pel·li que és curiós que no s’hagués fet abans en ficció. I, amb aquest títol, Mar Targarona ens demostra que el cinema que es fa aquí també pot recrear l’Holocaust des d’una perspectiva pròpia i necessària.
