Cap a principis d’any sempre és un bon moment per fer llista de bons propòsits i, sobretot, per mirar d’acomplir-la. Una llista que es divideix entre els ‘deixar de’ i els ‘començar a’. I nosaltres us volem proposar una sèrie de pel·lícules que ens ajudaran a aconseguir aquelles fites que ens hem proposat per al 2019.
El dilema
Michael Mann, 1999
Un dels clàssics en totes les llistes dels bons propòsits és deixar de fumar. I si ho voleu aconseguir, feu una ullada a aquest film de Michael Mann, que explica la història real de com un executiu d’una tabaquera va voler mostrar a la opinió pública el secret de les substàncies que provocaven l’addicció dels fumadors. Aliat amb un periodista, els dos es van haver d’enfrontar a les pressions i xantatges de la indústria del tabac. 7 nominacions als Oscar, entre molts altres premis, constaten la qualitat d’una pel·lícula que, si voleu és deixar de fumar, és més efectiva que el cartell de ‘Fumar provoca impotencia’ als paquets.
Dies perduts
Billy Wilder, 1945
Deixar el tabac és un bon propòsit, i un altre de molt habitual és no beure alcohol, sobretot després de dies amb tantes festes… O com a mínim, beure’n menys… Pocs treballs al llarg de la història del cinema han mostrat les conseqüències de la beguda fins a les seves últimes conseqüències. De fet, Billy Wilder va rodar la peli perquè acabava de treballar amb l’escriptor Raymond Chandler i l’havia vist caure en les urpes de l’alcohol després de portar un temps rehabilitat. La peli té escenes molt potents que ens mostren fins a on pot arruïnar-se la vida una persona per la beguda i fa que t’ho pensis dos cops abans d’obrir fins i tot una cervesa…
Clímax
Gaspar Noé, 2018
No us passa que, al cap d’uns dies de molta festa, us lleveu fets un nyap i us dieu a vosaltres mateixos: ‘s’ha acabat, a partir d’ara, els divendres faré sofà, manta i Filmin o Netflix?’ Doncs si voleu realment parar una miqueta i quedar-vos més a casa, us recomanem que veieu ‘Clímax’. Gran triomfadora al festival de Sitges d’aquest any, la nova peli del Gaspar Noé ens presenta a un grup de ballarins francesos que decideixen organitzar una festa després d’una sessió de ball. Però algú els posa una substància al·lucinògena en la beguda… i la cosa es descontrola una mica… El cineasta argentí afincat a França ens presenta un film que comença com un viatge energètic i amb molt bon rotllo i acaba amb un descens als inferns de la bogeria i l’angoixa amb uns personatges que treuen el pitjor de cadascú. I tot amb una posada en escena en què es permet plans seqüència de més de mitja hora i amb la càmera cap per avall. Us assegurem que si la veieu no posareu un peu ni a la cafeteria del barri.
La gran comilona
Marco Ferreri, 1973
Un altre gran propòsit que es fa sovint és perdre uns quilets. Allò de començar l’operació bikini amb molt de temps i una proposta que també se’n va a les escombraries ben aviat… A menys que veieu ‘La gran comilona’… La peli del Marco Ferreri, amb guió de Rafael Azcona, presenta a quatre amics que es tanquen un cap de setmana en una casa per fer dues coses: tenir sexe i, sobretot, menjar. Dit així sona molt bé, però el que passa és que aquests quatre passen per una crisi existencial i, en essència, el que volen és morir afartats. Marcello Matroianni, Philippe Noiret, Ugo Tognazzi i Michel Piccoli formen un repartiment somiat per als 70. Cal dir que la peli va ser molt polèmica en la seva estrena, sobretot entre els crítics més conservadors, per la seva cruesa, pel tractament de la sexualitat i del cos de la dona, i perquè té moments bastant escatològics. Això sí, és més efectiva que una dieta detox d’un gurú d’aquests que surten ara.
La soledat del corredor de fons
Tony Robinson, 1962
Però per molt que facis dieta, aquí el que cal és fer una mica d’esport… ‘La soledat del corredor de fons’ explica la història d’un noi una mica conflictiu que és enviat a un reformatori despòtic. Allà ben aviat destaca per les seves habilitats com a corredor i això fa que les autoritats el tractin amb més consideració perquè volen que competeixi per a ells en una cursa… Veient com Tom Courtenay corre pels boscos, t’entren ganes de fer el mateix que ell! La possibilitat de córrer, o de decidir no fer-ho, és la manera que té aquest jove d’escapar-se de les lleis que li imposen. La peli de Tony Richardson és un autèntic clàssic del Free cinema britànic i un dels títols més importants del cinema del Regne Unit.
Para todos los gustos
Agnès Jaoui, 2000
Ara que parlem de cinema britànic, aprendre anglès ha sigut durant molt de temps un altre habitual de les llistes de bons propòsits. I si us fa una mica de vergonya enfrontar-vos a parlar un idioma nou, tranquils, que segur que no ho fareu tan malament com Jean Pierre Bacri a ‘Para todos los gustos’. I això que el personatge li posa ganes. I no és perquè l’anglès li interessi el més mínim, sinó perquè aquest pobre beneit s’ha enamorat de la professora. Aquesta és una de les històries de ‘Para todos los gustos’, el debut en la direcció d’Agnès Jaoui, on ja es veuen les constants que han marcat el seu cinema, ple de personatges ridículament prepotents i burgesos patètics. Una delícia que us recomanem molt i que us ajudarà a perdre la por a parlar anglès… i francès, ja que hi som!
Visca la llibertat!
René Clair, 1931
Abans de la crisi hi havia un altre gran propòsit per a molta gent, que consistia en canviar de feina. Allò de que ‘és que no em sento realitzat on treballo ara’. Tot i així, sempre costa fer la passa i deixar una feina segura. Si necessiteu que algú us animi, fixeu-vos en ‘Visca la llibertat!’, una crítica ferotge i molt divertida a la manca d’humanitat de l’era industrial. Els seus paral·lelismes evidents amb ‘Temps moderns’ (1936), de Charles Chaplin. René Clair i Chaplin eren amics, i quan va estrenar-se ‘Temps Moderns’, que és posterior a aquesta, se la va acusar de plagi. Fins i tot Joseph Goebbels, ministre de propaganda de Hitler, va intentar demandar-la per tocar la pera a Chaplin, però la cosa no va prosperar perquè a René Clair el feia molt feliç pensar que podia haver influït en el seu bon amic.
Matilda
Danny DeVito, 1996
Acabem amb un bon propòsit cultural, que estem a l’Àrtic. Un de molt típic seria llegir una mica més, i per fer-ho, fixeu-vos en el bonic exemple de la petita Matilda. Una delícia del Roald Dahl, que Danny DeVito va adaptar a la gran pantalla i de la que també s’ha fet un musical. Les dues adaptacions han sigut molt reeixides. DeVito va saber captar la màgia, però també la crueltat de la història de la Matilda, que viu amb uns pares que la maltracten i que troba refugi en la lectura. Un bonic cant d’amor als llibres i a la màgia de llegir que ens convida a complir, com a mínim, amb aquest bon propòsit.
