El barceloní Ricardo Zamora va ser el primer futbolista mediàtic del futbol espanyol, molt abans que Messi o RonaldoLa plaça de Ricard Zamora, a Sarrià, recorda el mític porter de l’Espanyol, que durant tants anys va jugar en aquest barri.

Zamora va néixer el gener del 1901 al barri de l’Eixample de Barcelona. Era fill d’un metge i d’una mestressa de casa. De seguida es va aficionar al futbol i amb un altre veí del barri, Francesc Armet, que va jugar a l’Espanyol, anaven a la ronda Universitat, a un descampat, a jugar partits inacabables amb una pilota de drap. La família l’animava a estudiar, i no els faltaven els mitjans, però a ell sempre li va costar i això li va causar, inclús, depressions.

Zamora es va unir al club Universitari el 1914. L’any següent, ja va fitxar per l’Espanyol. Va començar jugant de davanter. Era un noi malaltís, però gràcies a un estiu a Tona es va recuperar i el seu cos es va transformar. Un dia, per casualitat, va jugar de porter i els entrenadors van veure que tenia unes aptituds fora del comú.

Jugant a l’Espanyol, va triomfar i es va fer molt popular. El seu pare, però, va utilitzar la pròpia malaltia per fer xantatge al jugador i forçar-lo a deixar el futbol en favor dels estudis. Zamora va deixar l’Espanyol després de tres anys.

Zamora estudiava entre setmana i els caps de setmana es reunia amb amics que jugaven a la quarta categoria del Barça per fer partits amistosos. El club blaugrana no va deixar passar l’oportunitat i li va fer una oferta per jugar al primer equip. Li va prometre una compensació econòmica però aquesta no va arribar mai. Això el va disgustar molt i l’Espanyol el va fitxar de seguida. Els germans De la Riba van veure que aquest jugador era una mina d’or. I així va ser: amb el fitxatge de Zamora, l’Espanyol va construir bona part de l’estadi de Sarrià.

Zamora va ser l’heroi de la medalla de plata que la selecció espanyola va aconseguir a les Olimpíades d’Anvers el 1920.

L’any 1929, l’Espanyol es va proclamar campió de la Copa per primera vegada derrotant el Reial Madrid. El president blanc li va fer una oferta immediatament. El preu del porter es va xifrar en 150.000 pessetes i, malgrat el president de l’Espanyol pensava que era impagable, es va equivocar. Zamora va fitxar pel Reial Madrid i va guanyar dues lligues i dues copes. S’hi va estar sis anys.

Quan va començar la guerra civil, va marxar a l’exili, a França, amb Josep Samitier. Allà va fer de jugador i entrenador del Niça. Quan es va retirar com a jugador, va fer d’entrenador. On més va triomfar en aquesta nova etapa va ser amb l’Atlètic de Madrid.

A principis de segle, el futbol era molt rudimentari, tant a nivell tècnic, com tàctic. Les càrregues als porters eren permeses i aquests s’havien de protegir. Zamora va idear un sistema de defensa conegut com “la zamorana”, que consistia a etzibar un cop de colze a tots els que s’acostaven quan sortia a buscar una pilota alta. Era tan difícil fer-li gol que en una ocasió es va oferir un xalet al primer jugador que li marqués.

Zamora va ser un personatge mític en una època en què Espanya necessitava ídols. Fins i tot va fer pel·lícules de cine, com “Por fin se casa Zamora”, del 1929, tot i que realment es va casar el 1933, o “Campeones”.

En homenatge al futbolista català, el diari “Marca” va establir el 1952, el trofeu Zamora, que destaca el porter menys golejat de la lliga.

Malgrat el pas del temps i que jugués a altres equips, l’ídol més gran de l’afició espanyolista segueix sent Ricardo Zamora.