Les Cases del Governador havien de ser una solució temporal per a milers de barraquistes, però hi van acabar vivint 50 anys.
La Barcelona dels anys 50 va viure una pressió demogràfica important a causa de l’arribada de migrants de tot Espanya que venien a la ciutat buscant feina a la indústria. Però l’efecte crida definitiu va ser l’anunci de la celebració del 35è Congrés Eucarístic el 1952.
Els barraquistes de la Diagonal, al Verdum
Les autoritats d’aquell moment van decidir que el millor lloc per celebrar els actes del congrés seria l’avinguda Diagonal. Però l’inconvenient era que allà hi havia un important nucli de barraquistes. Felipe Acedo Colunga, governador civil de Barcelona, va decidir fer fora els barraquistes, enderrocar el nucli de barraques i dur-los a la perifèria, al barri del Verdum, on avui hi ha la plaça del Verdum. Les cases es van inaugurar oficialment el 10 de juliol del 1953.
L’assignació d’habitatges va ser directa, és a dir, a dit. Hi havia barraquistes de la Diagonal, de la plaça de les Glòries, de Monjuïc, del Somorrostro i de les anomenades casetes de la Barceloneta. Es van fer un total de 906 habitatges i 32 locals. El resultat van ser unes cases construïdes en molt poc temps, amb materials d’ínfima qualitat i amb instal·lacions insuficients. En el moment de màxima ocupació hi va arribar a haver 5.500 habitants.
Condicions de vida precàries als nous pisos
Marisol Hernández, filla d’una de les barraquistes
, recorda que la seva mare va quedar molt sorpresa quan va obrir l’aixeta del pis nou i va comprovar que en sortia aigua.
“Va ser com un somni després de viure a una barraca sense llum, ni aigua ni cap condició mínima.”
Hernández tenia tres germans, però recorda que hi havia famílies amb 12 fills vivint en uns pisos de 27 metres quadrats sense dutxa. Dormien amuntegats, com podien. Les parets eren tan fines que eren conegudes com les cases de paper. Les condicions de vida no eren, doncs, ideals.
Hernández recorda que malgrat la precarietat, els veïns s’ajudaven i assumien les tasques col·lectives de bon grat. Hi havia dos safareigs públics i mentre s’omplien d’aigua, els nens i nenes del barri aprofitaven per banyar-se.
L’enderrocament dels vells pisos i la nova construcció
Durant anys, les lluites veïnals per reclamar millores en les condicions de vida van ser constants. Finalment, sobretot als anys 80, l’Ajuntament va arribar a la conclusió que la millor solució era enderrocar i construir de nou. El 1993, van començar els primers enderrocs i les noves edificacions, que es van allargar fins ben bé el 2011.
Marisol Hernández recorda l’alegria que va suposar per als veïns rebre els pisos. Van passar del 27 metres quadrats, als 76 més terrassa. Un palau, als seus ulls.
