El 10 de juliol de 1953 es van inaugurar oficialment les Cases del Governador. Les també anomenades casetes de paper es van construir per reallotjar els barraquistes de la Diagonal, amb motiu de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional. RICARD FERNÁNDEZ, Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris “Oferien una mala imatge de Barcelona i del certamen. I és per això que l'Ajuntament de Barcelona decideix eliminar aquelles barraques a canvi de construir tot un conjunt d'habitatges com ells deien, “ultra econòmics”, que estarien sobretot promoguts pel governador civil de Barcelona.” D’aquí prové el nom de Cases del Governador. Aquests habitatges destacaven per la pèssima qualitat dels materials amb els quals estaven construïts i per les seves dimensions reduïdes. RICARD FERNÁNDEZ, Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris “Eren unes cases de color blanc molt petites, la més gran tenia 50 metres quadrats de superfície i la més petita 19,5 m2 que de fet eren les més predominants. L'interior dels edificis era un passadís, amb les entrades als habitatges als laterals que recordava una presó.” Els habitatges estaven construïts al voltant d'una plaça, un espai de trobada per als veïns, però no l’únic. RICARD FERNÁNDEZ, Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris “La vida era com un poble, hi havien els safareigs que era on rentaven la roba i era el punt de trobada i relació entre veïns.” Amb els anys, els habitatges es van degradar i va començar una de les primeres protestes veïnals a la zona. Entre 1994 i 2011, la Generalitat va enderrocar progressivament les cases i les va substituir per habitatges més dignes.

Durant més de 50 anys un miler de famílies van viure a les anomenades Cases del Governador. Eren uns habitatges d’uns 20 m2 amb dipòsits d’aigua, poca potència elèctrica i construïdes amb materials de poca qualitat. Es van edificar a corre-cuita als anys 50 per traslladar-hi els barraquistes de la Diagonal, abans que se celebrés el Congrés Eucarístic. Més a poc a poc va anar el procés d’enderroc i substitució de les casetes de paper per pisos dignes entre els anys 1994 i 2011.

Les Cases del Governador, també conegudes com a casetes de paper, es van construir a principis dels anys 50, amb motiu de la celebració a Barcelona del Congrés Eucarístic Internacional. El certamen s’havia de celebrar a la Diagonal, però aquest sector era ple de barraques, una mala imatge per a la ciutat. L’any 1952 l’Ajuntament va decidir eliminar les barraques a canvi de construir a Verdum tot un conjunt d’habitatges ultraeconòmics que estarien sobretot promoguts pel governador civil de Barcelona. D’aquí ve que el conjunt d’aquestes cases fos conegut com a Cases del Governador.

Al barri de Verdum es va construir un conjunt de 901 habitatges sobre uns terrenys que havien estat propietat del Club de Futbol Muntanyesa. La inauguració oficial va ser el 10 de juliol de 1953. Els habitatges del governador eren unes cases de color blanc molt petites, la gran majoria de 19,5 m2 i algunes de 50 m2 de superfície. Tenien un menjador, una cuina, dos dormitoris molt petits i els lavabos eren tan sols un vàter sense dutxa. L’interior dels edificis era un llarg passadís amb les entrades als habitatges als laterals. Una construcció que recordava una presó, i no és casual, perquè el seu arquitecte va ser el mateix que va dissenyar la presó de Burgos.

Als inicis, la gent que hi anava a viure havia de disposar d’un carnet que acredités que eren els propietaris de les cases. Uns guardes vigilaven que no hi entressin persones no residents en les cases, fins i tot familiars que no estiguessin acreditats.

Malgrat les mancances, la vida en aquesta zona era com la d’un poble. Els habitatges estaven construïts al voltant d’una plaça, on es van instal·lar els comerços i es feien les misses a l’aire lliure. També hi havia els safareigs, on rentaven la roba les dones, tot un punt de trobada i relació entre veïns.

Aquests habitatges, construïts molt ràpidament i amb materials pèssims, es van anar degradant amb els anys. Les primeres protestes veïnals modernes i l’aparició de l’associació de veïns a la zona van anar molt lligades a les mancances d’aquest conjunt d’habitatges.

Als anys 60, el patronat va oferir el contracte de propietat de les cases als habitants de les cases. Però no va ser fins als 90, després d’anys de protestes, quan la Generalitat, l’Estat i l’Ajuntament van acordar la remodelació del conjunt, que va començar l’any 1994. Els enderrocs van finalitzar l’any 2011.