Gustau Muñoz era militant de la Unió de Joves Marxistes – Leninistes i participava en la manifestació alternativa que es va fer al capvespre a la plaça de Sant Jaume amb el lema “Fora les forces d’ocupació”, convocada pel PCE.
La mort de Gustau Muñoz
Un centenar de persones van participar en l’acte al carrer de Ferran, ja que a causa del fort desplegament policial, la plaça de Sant Jaume estava totalment blindada per la policia armada. El primer incident amb la policia es va registrar davant de Canaletes, quan es van descobrir dos agents de la Brigada Político-Social camuflats, que es van veure sorpresos pels manifestant i van disparar.
El segon incident va produir-se quan la manifestació, ja amb prop de 2.000 persones, va descendir de nou per la Rambla fins a aturar-se al carrer de Ferran. Policies de paisà van disparar foc real amb l’objectiu de detenir el piquet que actuava a la zona. Entre els membres del piquet s’hi trobava Gustau Muñoz, que va rebre un tret de bala de calibre 38 a pocs metres de distància, davant del Sindicat de Banquers, situat al mateix carrer de Ferran. Alguns dels seus companys, com relata en Juan Mimbrero al documental que prepara Jaume Domènech relata com dos policies es va fer passar per metges per intentar treure la bala del cos d’en Gustau. Un assassinat pel qual mai no s’han depurat responsabilitats penals i per tant no s’ha pogut determinar qui va disparar.
Procés judicial de les víctimes de la transició política
Les manifestacions de protesta al carrer durant la transició van morir 40 ciutadans al conjunt de l’estat, quatre dels quals eren catalans, a causa de l’actuació de la policia, un cos que no havia estat depurat de les estructures franquistes. La família de Gustau Muñoz va presentar una querella en la causa que investiga la jutgessa argentina María Servini, gràcies a la qual la justícia argentina reconeix que la repressió de caràcter franquista va perdurar més enllà del 1977.
María Servini va dictar al 2014 una ordre internacional de detenció amb fins d’extradició contra una vintena de persones per la vinculació amb actes criminals comesos durant la dictadura, entre els quals Rodolfo Martín Villa.
La jutgessa Servini el va fer responsable com a ministre de Relacions Sindicals designat per Juan Carlos I, juntament amb el policia Jesús Quintana Saracibar, de la repressió de la concentració de treballadors a Vitòria–Gasteiz el 3 de març del 1976, en què van ser assassinats cinc obrers i més de 100 ferits, molts d’ells per armes de foc.
Martín Villa va ser diputat franquista a les Corts el 1961, governador civil de Barcelona entre el 1974 i el 1976 i ministre de l’Interior del 1977 al 1979.
