L’acte d’avui ha comptat amb la presència de l’alcaldessa, Ada Colau, i del regidor de Sants-Montjuïc, Jaume Asens. Colau ha reivindicat el passat barraquista de la ciutat i ha recordat, que tot i que les barraques pràcticament han desaparegut, encara hi ha molts ciutadans que viuen en situacions de precarietat quant a l’habitatge. En aquest sentit, ha apuntat que els desnonaments i els talls de subministrament formen part del dia a dia de Barcelona.
A finals dels anys 50, unes 100.000 persones (el 7% de la població de Barcelona) vivien en barraques a causa d’una falta d’habitatge crònica. Els últims grans nuclis de barraques de Barcelona es van enderrocar poc abans dels Jocs Olímpics de 1992. Can Tunis va ser un dels barris de barraques amb una trajectòria més llarga. Hi havia barraques de pescadors des de la dècada de 1870 i la presència de barraquistes es va allargar fins a l’any 2004, tot i que llavors es tractava ja d’un nucli residual.
A la costa entre Montjuïc i el riu Llobregat, des de finals del segle XIX, es van anar construint barraques modestes de pescadors i treballadors que van configurar barriades com les de Can Tunis i la Farola, prop del Far. Al llarg de la carretera de Can Tunis, des del peu de Miramar i per tot el Morrot, circulava un tramvia i el vessant de Montjuïc es va anar omplint de petits habitatges, alguns excavats a la roca. Els despreniments van provocar molts accidents i aquestes coves van ser les primeres a ser enderrocades.
[Foto: Arxiu Municipal Contemporani]
Davant les mancances de tota mena que patia la població de les barraques de Can Tunis, el 1904, antigues alumnes del Col·legi de Jesús Maria del carrer de Casp hi van crear una capella on els diumenges els nens anaven a escola. El 1920 ja havien construït una nova capella on es formaven les noies del barri, també conegut amb el nom de Jesús i Maria o la Muntanyeta.
Durant la postguerra, la població va anar augmentant amb l’arribada de famílies de Múrcia i Andalusia fins a formar un conjunt compacte de forma triangular, d’unes dues hectàrees, on el 1965 hi havia unes 550 barraques d’obra. El 1962 es va crear l’Hogar Social de Casa Antúnez, com una extensió de l’acció del Centre de Promoció Social de Nostra Senyora de Port, des d’on s’oferia als veïns serveis d’assistència social, una escola d’adults, una biblioteca, un quadre escènic i activitats esportives i d’esbarjo.
[Foto: tesi doctoral de Sor Isabel Toribio, Arxiu Municipal de Sants-Montjuïc]
El 1972 quedaven a Jesús i Maria uns 4.000 habitants als quals se’ls va oferir allotjament a la Mina, acceptat per la major part de les famílies no gitanes. Finalment, el 1979 es construeix el poblat de Can Tunis Nou, amb la creació de l’escola Avillar Xavorrós, l’Institut Xavó-Xaví i l’Escola Bressol Xavorrillos, així com un equip d’atenció social. Mai no es va aconseguir superar els problemes de marginació i exclusió social que patia el barri, llavors conegut a tot Barcelona com un gran “supermercat de la droga”.
