Vam fer una tasca de donar suport d'entregar molta roba, de donar medicació, de donar menjar pels nens, és que és una mancança total de moltíssimes coses' 'Vam veure que estan necessitats de tot, de tot, de tot.' 'El dia a dia no existeix allà. Ells es pensen que demà marxaran, que demà passat marxaran, que obriran' 'Ells no entenen perquè no els deixen entrar, perquè no els volem, no ho entenen, no ho entenen.' 'Vam trobar tota la gent desesperada, carregada amb les seves coses, caminant per les vies del tren cap a la frontera...i vam trobar que la policia els atacava, van tirar trets de pilotes de goma, gasos i nosaltres vam haver d'atendre'ls a tots els ferits que van ser moltíssims, moltíssims'. 'Jo hi ha una imatge de quan tots els refugiats tornaven de la frontera, amb el cap baix, tots plorant, i jo per mi aquella imatge va ser brutal. veure la cara d'aquelles persones amb la decepció, avui tampoc.' 'Vinc molt enfadada, indignada. He sentit molt vergonya, molta vergonya de ser europea.' 'L'únic que els queda és l'esperança, que demà o demà passat obriran les fronteres.'
Van marxar aquest divendres cap a Grècia amb l’objectiu d’ajudar els refugiats dels camps d’Idomeni i Eco (del grec “solidaritat”) i asseguren que, després de conèixer de prop el drama humà de les persones que hi viuen, els és impossible girar la cara cap a una altra direcció. Afirmen que tenen intenció de tornar-hi i aportar el seu granet de sorra, com han fet ara, i denuncien que “Europa ha fet perdre tota la dignitat” a les nombroses persones que fugen de la guerra.
L’equip del Clínic -format per dues infermeres i un metge- explica que van viure situacions dramàtiques, com assistir nombrosos refugiats ferits que van rebre atacs amb gasos lacrimògens i pilotes de goma per part de la policia de Macedònia, aquest diumenge. “‘Vam trobar tota la gent desesperada, carregada amb les seves coses, caminant per les vies del tren cap a la frontera” que van ser atacats per la policia, relaten.
Les infermeres Carmen Aranda i Meritxell Cascán, que també van aportar-hi medicaments i roba, alerten que els camps estan mal organitzats i posen un exemple: les nombroses tendes de campanya que hi ha amb enormes quantitats de materials cedits per entitats d’arreu d’Europa que no es poden repartir perquè no hi ha personal suficient per gestionar-ho.
Aquesta situació, diuen, es tradueix en persones desemparades que viuen amb incomptables mancances en espais que s’han convertit en una mena de llims on “el dia a dia no existeix”. Però indiquen que, tot i la negativa rotunda de la Unió Europea, els refugiats no perden l’esperança de poder avançar cap als països europeus.
