El Poblenou, de barri industrial a barri marítim

Una placa al carrer de Carmen Amaya recorda que aquí, fa només tres dècades, hi havia hagut un barri de barraques. S'anomenava popularment Rere el Cementiri. Si ampliem la imatge hi veiem una dona estenent la roba. És l'àvia de la Mònica. Ella no hi vivia però hi passava llargues estones. MÒNICA ROBERT "Tothom allà tenia les portes obertes... Els nens podien jugar al carrer. Sortíem amb les cadires... Jo m'ho passava pipa." Recorda que quan van saber que les barraques havien d'anar a terra amb motiu dels Jocs del 92 van tenir un sentiment agredolç. Els van oferir habitatges millors però van perdre, diu, una família. Qui comparteix banc amb la Mònica és la Maria Teresa, també veïna de tota la vida del Poblenou. Explica que el barri va viure amb il·lusió la profunda transformació olímpica. Volien sentir-se més integrats a la ciutat. MARIA TERESA NAVARRETE "Era un barri de segona per no dir de tercera. Era més poble. Nosaltres quan dèiem el que ara diem d'anar al centre abans dèiem: anem a Barcelona." Durant els sis anys previs als jocs les excavadores no van parar. Gran part del llegat industrial del Poblenou va desaparèixer. També les vies del tren i l'estació. Al seu lloc s'hi va aixecar la ronda del Litoral, i al barri del costat, la Vila Olímpica. De tota aquella transformació en Ramon i els seus amics, a qui hem enxampat esmorzant, en destaquen, sobretot, una cosa. RAMON PASCUAL: "Es transforma tota la façana marítima perquè el Poblenou estava totalment tancat al mar. Només hi havia dos passos per entrar a mar." Només dos passos que no els impedien, però, anar a la platja. Això sí, s'havia de ser atrevit. La Joana era una de les valentes. JOANA LÓPEZ "Podies trobar rates, pneumàtics, bosses, deixalles i defecacions. De tot hi havia dins de l'aigua. I quitrà, les tovalloles es tacaven de quitrà." En un temps rècord, només sis anys, la porqueria va desaparèixer i els barcelonins van guanyar sis quilòmetres de platges.