Havia de ser una presó modèlica, d’aquí en ve el nom. Inaugurada el 1904 la presó Model es va pensar per a una població reduïda, de 600 reclusos, i cel·les individuals. Es creia que així el reclusos es reformarien. De seguida, però, es va veure que no era així.
“Al principi els presos passaven 23 hores al dia en estricta soledat”, explica Rosario Fontova, autora del llibre ‘La Model de Barcelona. Històries de la presó’. “Això feia que molts reclusos embogissin totalment”, afegeix.
Però aviat la situació va canviar. Els convulsos inicis del segle XX, de marcada reivindicació obrera, van provocar una entrada massiva de presos a la Model, que es va saturar per primera vegada. La sobrepoblació ja no va desaparèixer mai més. La Setmana Tràgica va dur a la presó un dels seus primers inquilins il·lustres, Francesc Ferrer i Guàrdia, a qui es va acusar d’instigar els disturbis i es va sentenciar a mort en un consell de guerra fet al mateix centre.
La convivència entre presos polítics i comuns és una constant al llarg de la història de la Model. Lluís Companys, abans de ser president de la Generalitat, hi va ser diverses vegades durant l’època de la dictadura de Primo de Rivera.
Durant la Guerra Civil la convivència dins la presó es va fer complexa. Els enfrontaments del maig del 37 entre grups anarquistes i el govern de la Generalitat van omplir-la de reus d’ideologia ben diferent. “Hi havia galeries on hi havia els presos de la CNT i el POUM; a una altra en deien el monestir, perquè hi havia els sacerdots, i a una tercera l’anomenaven la dels cavallers, perquè hi havia la gent de dretes i els espies”, explica Fontova.
La sobreocupació del centre penitenciari, però, va tenir el punt culminant en la postguerra, quan hi van arribar a conviure 13.000 reclusos.
“S’aprofita un edifici vell. On hi ha presos comuns però ara hi arribaran massivament presos polítics”, explica Martí Marín, professor d’història de la UAB. “Es desborda qualsevol previsió que hi pogués haver del que havia de ser la població reclusa. I a més a més, passa a ser vigilada per un personal majoritàriament nou, amb una ideologia molt marcada i una set de venjança brutal”, afegeix.
Aquest fet es tradueix en unes condicions de vida duríssimes que no començaran a millorar fins a la transició. Perdura en el record la campanya que durant mesos va protagonitzar el senador i pacifista Lluís Maria Xirinachs per demanar l’amnistia dels presos polítics. Era l’any 1975, el de la fi de la dictadura.
Feia només un any que un altre dels il·lustres de la presó, Salvador Puig Antich, havia estat executat a la Model. L’últim a Espanya a perdre la vida pel garrot vil.
