L’atleta etíop Haile Gebrasilasie va renunciar a córrer a la marató olímpica de Pequín pels alts nivells de contaminació d’aquesta ciutat. Barcelona no té nivells tan elevats, però la pràctica de l’esport a la ciutat comporta alguns inconvenients.
Es calcula que cada vegada que respirem aportem als pulmons entre mig i un litre d’aire i ho fem 16 vegades per minut, en cas d’estar en repòs. Quan practiquem esport la quantitat d’aire que respirem és molt superior, per tant, la quantitat de contaminants també és més elevada. Un altre factor a tenir en compte és que quan fem esforç físic respirem per la boca, tot evitant el filtre que suposa el nas.
Alguns efectes perjudicials de respirar monòxid de carboni (CO), un dels contaminants atmosfèrics habituals, és la disminució de la quantitat d’oxigen als teixits, ja que el CO entra molt ràpidament al corrent sanguini i ocupa el lloc de l’oxigen dins la molècula de l’hemoglobina. L’ozó (o3), un altre contaminat comú, pot causar irritacions als ulls, falta d’alè, tos i nàusees. El diòxid de sofre (SO2) pot desencadenar irritacions als conductes respiratoris i dels bronquis.
Entre maig i setembre es produeixen les condicions climàtiques de més establitat a Barcelona, amb majors índexs d’ozó i altres contaminants atmosfèrics. És per aquest motiu que alguns pneumòlegs, fins i tot, aconsellen la pràctica d’esport a l’aire lliure amb mascaretes que evitin la inhalació de partícules contaminants inferiors a una micra. També es recomana fer esport a primera o última hora de la jornada, per evitar les hores de màxima densitat de contaminants atmosfèrics.
El doctor Morrell, cap del Servei de Pneumologia de l’Hospital Vall d’Hebron, avala les conclusions d’un estudi centrat a la ciutat de Londres, però que també es pot extrapolar a la ciutat de Barcelona. En aquest estudi s’hi evidencia com els bronquis estan més oberts quan els atletes corren per llocs poc pol·lucionats; en canvi, quan ho fan per llocs amb més contaminants, els bronquis s’obstrueixen i augmenten els riscs de bronquitis o asma.
El doctor en medicina esportiva Ramon Balius confessa que córrer per sobre de l’asfalt també pot comportar artrosi, així com lesions de sobrecàrrega a les cames, als genolls, a la columna o als malucs. La causa en són el nombre de vibracions que ha d’aguantar el tram inferior del cos, que és més elevat en superfícies dures. Malgrat això, Balius recomana fer esport per combatre l’alt nivell de sedentarisme de la societat.
En el cas de la pràctica d’esports a la ciutat, Balius recomana esports de tipus aeròbic, com caminar ràpid. Per contra, desaconsella fer esprints, esquaix o peses a l’aire lliure ja que són esports de tipus anaeròbic que no faciliten cremar oxigen.
El doctor Mario Lloret, de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya (INEFC), també aconsella caminar ràpid com a millor esport que es pot practicar a la ciutat. De fet, afirma que “des d’un punt de vista cardiovascular, no hi ha diferència entre caminar ràpid i córrer lent“. Des del punt de vista muscular, també afirma que córrer sobre superfícies dures no és recomanable, i recomana anar fins a Collserola o córrer en una instal·lació esportiva, on a més, hi ha assessorament de la preparació física prèvia, la tonificació i els estiraments que poden evitar problemes musculars.
Segons Lloret, córrer per la platja pot ser molt saludable perquè la proximitat amb el mar facilita l’entrada de la marinada i la menor quanitat de contaminants. A més, la sorra no és una superfície dura. Tot i això assenyala que els corredors han de tenir present que córrer per sobre de la sorra humida pot ser perillós perquè es poden formar pendents en trepitjar-les i causar caigudes.
Mariona Violant, coordinadora del Pla nacional de promoció de l’activitat física de la Generalitat, aconsella espais poc transitats i recorda que “córrer sempre és un hàbit saludable, encara que sigui a prop de la Meridiana”.
Segons Violant, un dels pitjors esports que es poden realitzar a la ciutat, des d’un punt de vista respiratori, és anar en bicicleta. Un estudi realitzat per l’ens públic ha constatat que els desplaçaments fets amb bicicleta són més llargs que si es fan corrents, es fan més de pressa i més a prop del trànsit rodat, amb la qual cosa s’inhalen més partícules nocives.
