El 5 de novembre és el Dia Internacional de la Llengua Romaní, la llengua del poble gitano. D’origen indi, s’ha estès per tot el món. De fet, fins i tot es pot detallar com es desplaça cap a Occident perquè és un idioma que ha adoptat paraules de les llengües amb les que s’ha topat, com el persa, l’armeni o el grec. Tot i mantenir el lèxic fonamental, no es parla a tot arreu igual. Hi ha una gran varietat de dialectes que s’han anat desenvolupant de manera independent segons el lloc on s’ha assentat la comunitat gitana.
A casa nostra, però, només el parlen els gitanos que han arribat fa poc d’altres punts d’Europa. “Aquí es parla el romaní ibèric, que es diu caló“, assenyala Ignasi-Xavier Adiego, catedràtic de lingüística indoeuropea de la Universitat de Barcelona. La diferència, explica, és que el caló manté el vocabulari del romaní, però no la seva gramàtica. “Es fan servir paraules del romaní en estructures gramaticals catalanes, espanyoles o basques, per exemple”, assegura Adiego. Per això, diu, també s’anomenen “llengües mixtes o pararomanís”. Com a curiositat, l’expert destaca que al sud de França i a la Catalunya Nord, quan els gitanos l’utilitzen, sovint diuen que “parlen català”.
Paio o pirar, paraules heretades del caló
Segons el catedràtic, a Catalunya, “el caló pràcticament està desapareixent i alguns ho qualifiquen de llarga agonia“. Adiego ho atribueix al fet que, avui dia, “és un coneixement passiu, una llengua d’ús passiu perquè no es fa servir”. Malgrat això, n’hem heretat algunes paraules. Halar, paio o pirar en són alguns exemples. També ho són calés, que significa “negres” i fa referència al color que tenien les monedes de coure, o “parné”, pel color de les de plata.
