L'”animalisme” “és un concepte molt mediàtic, perquè és tan ampli i variat que inclou sensibilitats molt diferents: des dels que defensen els animals de companyia fins als que defensen tots els animals”. Amb aquestes paraules la codirectora del Centre d’Ètica Animal de la Universitat Pompeu Fabra Núria Almiron ha desmuntat la denominació que s’ha tornat habitual per definir els defensors dels drets dels animals.
En una entrevista al ‘btv notícies vespre’, de betevé, coincidint amb el Dia Mundial dels Animals, Almiron ha explicat que el moviment actual es divideix en dos corrents principals. Un és el dels “abolicionistes”, que defensen que no hi ha d’haver cap tipus d’explotació animal i creuen que se’ls ha de tenir en la mateixa consideració que les persones, com a éssers capaços d’experimentar dolor físic. Aquest corrent és contrari a qualsevol tipus d’explotació animal: la cria de bestiar a les granges, l’experimentació als laboratoris, la utilització de pells en accessoris com peces de roba o bosses de mà, i també l’exhibició en circs i zoològics per a l’entreteniment.
L’altre corrent és el dels “benestaristes”, que sostenen que no cal abolir del tot l’explotació animal sinó només implantar reformes perquè els animals pateixin menys, quan són criats a les granges o utilitzats per a l’experimentació.
Una sensibilitat nascuda a Grècia, i en el budisme
La defensa dels animals com a tal fa 2.500 anys que existeix, des del món hel·lènic (Pitàgores i Plutarc) i la tradició budista. Almiron sosté que en el moviment modern hi ha dues etapes recents que van marcar un punt d’inflexió. La primera es va produir al segle XIX, quan van néixer les primeres associacions reformistes per la defensa dels animals a Anglaterra i els Estats Units. Aleshores denunciaven sobretot la situació dels animals de càrrega, bàsicament cavalls i mules.
La segona gran onada de l’animalisme va sorgir a finals dels anys 70 del segle XX, impulsada per filòsofs del món liberal anglosaxó. En aquella època va aparèixer el llibre ‘Alliberament animal’, de Peter Singer, que situa els animals com a éssers que tenen drets morals i han de poder viure la seva vida lliurement.
Res a veure amb l’ecologisme
Núria Almiron assegura que la defensa dels animals “ha tingut una història pròpia, desconnectada de l’ecologisme”, i que hi ha una diferència fonamental de filosofia entre tots dos moviments. “L’ecologia defensa només alguns animals en situacions molt concretes i es preocupa per l’equilibri de l’ecosistema”, diu Almiron. En canvi, “per als animalistes, la prioritat són els animals i els individus que tenen sentiments i no pas la preservació de l’ecosistema”, afegeix.
Europa, pionera en la regulació
A la Unió Europea hi ha lleis vigents que prohibeixen la utilització d’animals per a la investigació de productes cosmètics i que estableixen un espai mínim de benestar per a cada animal a les granges, entre altres aspectes. Segons l’experta, “la regulació europea està sent pionera en àmbit mundial”. A Espanya el moviment animalista s’ha traduït en el sorgiment d’un partit, el PACMA, centrat en la defensa dels animals, i també en el feminisme i les polítiques socials.
