Després de 42 anys a Correus aquest dilluns l’Alejandro García ha acabat la seva vida laboral. Actualment era cap del centre de logística integral de Barcelona però durant la seva carrera ha fet gairebé de tot dins l’empresa. També ha vist com la feina de carter s’ha anat transformant. Lluny queden els temps en què García va començar com a carter al poble d’Horcadas, a Lleó, a principis dels 70. Allà, l’orografia del territori els obligava a entregar la correspondència a cavall.
De seguida, el 1975, va venir a Catalunya a fer de carter al Prat. Recorda que feien servir valises de cuir per dur les cartes. Els carros no es van introduir fins que la professió es va obrir a les dones. “Les primeres dones que van fer de carter duien carrets de la compra perquè els resultaven més pràctics que les valises”, explica García. “Això va fer que s’acabessin introduint els carros amb què actualment es reparteixen les cartes”, afegeix.
De carter, l’Alejandro García va passar a classificador de cartes. Era una tasca manual, no com ara, en què se separen i ordenen per zones amb un sistema automatitzat, que llegeix a tota velocitat codis de barres. En aquells temps, quan una carta no duia anotat el districte postal, un grup de savis -així els anomenaven- eren capaços de recordar tots els carrers de la ciutat. I, fins i tot, els noms dels destinataris: “Es cantaven els noms per megafonia i sempre hi havia algun carter que el reconeixia perquè era del barri on treballava”.
Aquest coneixement, gairebé familiar, dels ciutadans s’ha anat perdent perquè ara els carters no sempre treballen a la mateixa zona i, a més, la gent canvia més habitualment d’habitatge. També s’escriuen moltes menys cartes i, de fet, ara el gruix de la feina a Correus se centra en els paquets.
