Ni barretina, ni espardenyes. Els homes barcelonins del segle XVIII vestien amb casaca, camisa, tricorni i corbata seguint la moda francesa de la Cort de Lluís XIV. Així ho recreen els vestits de l'Associació La Coronela de Barcelona de què en Nicolau forma part. Els ha dissenyat un expert en la matèria, Francesc Riart, autor de centenars d'il·lustracions. Documentar-se no ha estat fàcil. Es conserven pocs documents de l'època. Els més útils han estat els inventaris post-mortem o els registres dels malalts de l'Hospital de Sant Pau. FRANCESC RIART, il·lustrador d'arqueologia: "Fan de guardaroba, i t'explica la roba que protaven i l'estat de la roba, i això et dona una idea de com vestien les classes baixes que mai ho trobes, i després la qualitat, la tipologia." Era la diferència entre rics i pobres. Tots vestien seguint un mateix patró i era en la quantitat i la qualitat on es podia apreciar. SÍLVIA CARBONELL, historiadora del teixit i la indumentària: "Portaven més o menys els mateixos patrons, la mateixa tipologia de peces, però el que variava moltíssim era la qualitat del teixit, les matèries, els acabats, els tints..." Entre les dones, la distinció entre classes socials era més tangible, com es pot veure en aquestes il·lustracions. Amb uns tabús molt diferents als actuals. Estava mal vist ensenyar els turmells i l'esquena però, en canvi, els escots eren molt pronunciats. Tant que, fins i tot, ensenyaven els mugrons. La vestimenta de 1714 no ha quedat en l'imaginari català. La barretina del segle XIX li va guanyar la partida. Ara bé, el refranyer en conserva alguna referència. 'Anar de vint-i-un botó', per exemple, té l'origen en la casaca. És el nombre de botons que s'hi cosien. Una bona pila.
Segons explica Francesc Riart, il·lustrador arqueològic, es conserven escassos documents de principis del segle XVIII que mostrin la manera de vestir dels ciutadans barcelonins. Les poques imatges de què es disposa mostren clarament que se seguia la moda francesa, tal com passava, d’altra banda, a bona part d’Europa. Segons Riart les tendències de París tardaven ben poc, 10 o 15 dies, a arribar a Catalunya. Francesc Riart ha dibuixat centenars d’il·lustracions de les vestimentes de l’època. Per fer-ho s’ha ajudat d’inventaris “post mortem” i dels registres de malalts de l’Hospital de Sant Pau en què es descrivia, amb tot luxe de detalls, la indumentària dels pacients.
L’estructura dels vestits que lluïen els ciutadans era molt similar i hi havia, en aquest sentit, poques diferències entre classes socials. Així ho assegura Sílvia Carbonell, historiadora del teixit i la indumentària del Museu Tèxtil de Terrassa: “Portaven més o menys els mateixos patrons, la mateixa tipologia de peces, però el que variava moltíssim era la qualitat del teixit, les matèries, els acabats i els tints.”
Indústria tèxtil potent
Catalunya disposava en aquella època d’una indústria tèxtil potent amb Barcelona com a focus principal de la seva comercialització i exportació. Al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera s’hi concentraven les botigues de teles que venien al major i al detall. Els sastres s’encarregaven de confeccionar les peces, seguint les tendències de França.
Tabús molt diferents als actuals
La vestimenta de les dones es regia per uns tabús ben diferents als actuals. Es considerava escandalós ensenyar els turmells i l’esquena però en canvi els escots eren molt pronunciats. Tant que, fins i tot, s’ensenyaven els mugrons.
Anar de vint-i-un botó
La vestimenta del segle XVIII no ha quedat en l’imaginari col·lectiu del país. L’aspecte del català del segle XIX amb barretina i espardenyes li va guanyar la partida. Ara bé, el refranyer en conserva alguna referència. “Anar de vint-i-un botó”, per exemple, té l’origen en la casaca. És el nombre aproximat de botons que s’hi cosien.
