Almudena Grandes va entrar a ‘El saló de lectura’ de betevé el 25 de febrer del 2004 per presentar el seu llibre ‘Castillos de cartrón’, en què l’escriptora analitza els anys de la Movida Madrileña a la primera meitat dels 80, a través de la relació amorosa que estableixen tres personatges representatius d’aquella època.
Per Almudena Grandes “van ser els anys sense por, sense culpa i d’una llibertat radical… pels qui vam tenir la sort de ser joves en ciutats joves i en un país on s’estrenava tot”.
‘Castillos de cartrón’, que també era el nom d’una cançó mítica de l’època que va inspirar el nom de la novel·la i representava el paradís artificial, com els dels personatges que viuen un triangle amorós lluny de les normes socials.
Sempre es diu que escrivim sobre una pèrdua, però no hi ha pèrdua més gran que la que no s’ha viscut mai.
Grandes reconeixia que era una de les “ovelles negres” de la família, però assegura que sempre predominaven més les emocions que les ideologies. “Per mi, la meva família sempre serà el lloc on tornaré perquè sempre em voldran, encara que m’equivoqui” i recorda quan vaig publicar ‘Las edades de Lulú’ li van dir: “Filla, crec que no el llegirem’.
La literatura com a refugi
La novel·lista madrilenya descriu el seu ofici d’una manera molt contundent: “Escriure fins a cert punt és ajustar els comptes al destí, com escrius i mentre que ets Déu decideixes les coses, les explicaràs com haurien de ser i no com són” i compara l’escriptura com una teràpia de psicoanàlisi, en la qual transfereixes la teva experiència als personatges.
La felicitat és avorrida i és narrativament poc rendible, l’escriptor està obligat a la rendibilitat narrativa, sempre ha de tenir la literatura com horitzó.
Per Almudena Grandes és impossible escriure sense crisi, amb l’argument que la condició del novel·lista és la soledat, no es pot ser novel·lista sense gestionar-la. Si la realitat no t’agrada et refugies als llibres per transportar-te a un altre món i tenir una vida diferent.
Quan era petita hi havia una cosa que m’impressionava molt. Jo mai feia de Mare de Déu per Nadal, sempre feia d’arbre, perquè era molt alta i molt grossa i no era rossa ni prima, i petita… ningú no sap com odiava les nenes que sortien penjades del sostre fent d’àngel penjades d’un fil. Arribava a casa llegia un llibre i era la reina del mambo.
Una tertúlia en la qual també participa el periodista Jaime Bayly per parla de la seva novel·la ‘El huracán lleva tu nombre’, que narra la història d’un conductor de TV exitós, Gabriel, que està enamorat d’una bonica noia, Sofia, però a qui també els agraden els homes.
