Clara Peya: “Si l’art no és compromès, no m’interessa”

Ens ha recomanat oblidar-nos dels mapes digitals si no volem acabar amb el cotxe enmig d’un camp i fem cas de les indicacions de rètols i trencalls que ens ha donat per trobar casa seva, propera en distància a la carretera però força aïllada. Quan hi arribem, de seguida la sentim però no la veiem. Seguint la seva veu i els passos del seu gos Cornèlia, la descobrim traginant desenes de sacs de biomassa que espera que siguin suficients per passar l’hivern. Se sap fredolica i encara s’està acostumant a un entorn que no té res a veure amb Gràcia, on ha viscut força temps.

Als 35 anys, Clara Peya confessa que li ha canviat molt la manera de veure la vida i creu cada vegada més que “trobar el plaer en allò quotidià és l’única manera de poder sobreviure en aquesta societat salvatge”. Ser percebuda des de petita fora dels marges de la normativitat, una carrera musical d’èxit i conviure amb el patiment mental que comporta un trastorn obsessiu compulsiu l’han empès a haver de gestionar amb consciència i constància, abans i més que altres persones, tant les decisions com les emocions. Buscar l’equilibri és un exercici permanent i trobar la pau, l’objectiu principal.

Música

Té un públic fidel que rep com un regal per a l’ànima el seu art. Però quin impacte té per a Clara Peya fer el que fa? Toca el piano des de la infantesa i assegura que per a ella aquest instrument ha estat “un refugi, un lloc de llibertat, de parar el cap”, però també que durant molt de temps hi ha mantingut una relació d’amor-odi que va acabar derivant en obsessió i dependència. Aquest estiu, per primera vegada, es va adonar que “no el necessitava” i que, de fet, tocar menys era el reflex d’estar “més equilibrada”.

En la mateixa línia, afirma que fer concerts l’acapara però també se li il·luminen els ulls quan descriu la sensació que té dalt de l’escenari: “M’ho passo molt bé, em poso a prova, trobo llocs nous […]. És una passada perquè és una energia que es mou, és recíproc el que ofereixes i el que et dona el públic i es converteix en quelcom de totes”.

‘Estat de larva’, un disc a piano sol nascut durant el confinament, i ‘Perifèria‘, en què recorre i reivindica diverses realitats que la societat s’entesta a mantenir als marges, són exemples de la seva música transparent i activista. El primer és el reflex d’un exercici íntimament individual que li proporciona “llibertat immensa però també molta soledat” i el segon, en què suma les veus d’Enric Verdaguer, Alba Flores i Ana Tijoux, desprèn la seva convicció del valor i potencial d’allò col·lectiu.

Patiment mental

“Incomoditat” és la paraula que Clara Peya fa servir per resumir l’estat que, amb més o menys intensitat, l’ha acompanyat al llarg de la seva vida. Als 21 anys el diagnòstic de trastorn obsessiu compulsiu va aclarir l’origen de part del seu malestar. “En aquell moment em va salvar la vida perquè, de cop, el que jo tenia tenia un nom. I, per tant, tenia un remei, una cura”, recorda. Ara té clar que, a més de prendre medicació, li hauria agradat “treballar d’on em venia”.

Un pas significatiu cap al coneixement i l’acceptació va ser fer públic el seu patiment mental: “Ho vaig començar a explicar molt tard, ara ho hauria fet el primer dia. Però aquell llavors no és la vida d’ara i jo tampoc acceptava ser una persona entre cometes, i dic entre cometes perquè el terme no m’agrada, ‘boja’”.

Amb la perspectiva del temps valora com poder parlar-ne obertament ha estat terapèutic i li ha permès canviar la pròpia mirada: “Entendre que no soc jo que no estic bé sinó que és la societat que no està bé i, en conseqüència, moltíssima gent pateix de salut mental m’ha tret un pes i una responsabilitat”, afirma.

Dinamitar la normativitat

Qui decideix què es considera normatiu i què no? I per què allò considerat normatiu no és, ni tan sols, majoritari? Com es pot construir una societat afectivament saludable si bona part de les persones són assenyalades i discriminades per les seves característiques? Clara Peya recorda com ja a l’escola li van fer sentir que la seva feminitat no encaixava amb els estàndards establerts i des de la maduresa es pregunta com pensaria si no s’hagués hagut d’enfrontar sistemàticament al judici extern.

Peya denuncia que “estem educades en un capitalisme que ens necessita controlades i una grandíssima forma de control és que encaixem dintre d’alguna cosa perquè perdem el temps intentant encaixar i no qüestionant”. En el seu cas, creu que la dificultat per trobar un espai plàcid des d’on viure lliurement li ha “donat la possibilitat de revisar el món” i a ella mateixa.

També és conscient que, malgrat que ha estat objecte de la censura normativa hegemònica, la seva condició de persona blanca nascuda en una família benestant li atorga uns privilegis que no són compartits amb tots els ciutadans. “No tenim reporteres amb diversitat funcional, no recordo haver vist per la tele algú amb diversitat funcional que no fos per parlar de la seva diversitat funcional, no recordo una persona racialitzada rebent premis…”, reflexiona. Peya, la creadora més jove en rebre un Premi Nacional de Cultura, assumeix que és important que aquelles persones qui ho tenen “més fàcil” obrin camí i insisteix en la necessitat de tenir referents i “dinamitar els espais” perquè estiguin ocupats per gent de tot tipus.

Autoconeixement

El camí recorregut ha estat ple de frustracions que s’han convertit en descobertes. Clara Peya ha entès per reformular, ha sanat per construir. L’aprenentatge no s’atura. Quan va començar a dedicar-se a la música “tenia moltes metes i molts projectes i, a mesura que les anava conquerint, veia que el buit seguia”, rememora.

Començar a fer teràpia i mirar de cara els neguits li “va obrir un univers” i li va permetre canviar la perspectiva i adquirir la capacitat d’autoresponsabilitzar-se en lloc de posar el focus en els altres: entendre que “no va de fora cap a dins, va de dins cap a fora”, diu. Insisteix que aquest exercici és universalment urgent i necessari i es queixa d’una educació que oblida aquesta competència afectiva que “ens haurien d’haver facilitat”.

La transformació interior ha fet sorgir, inevitablement, una nova manera de teixir vincles, obrint-se sense por i amb serenor a l’empatia i el diàleg. “Durant molt de temps, sense saber-ho, m’he relacionat des de la necessitat que m’estimin” mentre que ara és des de la llibertat i el respecte mutus: “Estimar-nos des d’un lloc fràgil però fort, des de la fragilitat que pot passar qualsevol cosa i des de la fortalesa que som el que volem ser i qui volem ser”, explica, “entenent que cada persona té les seves necessitats i que nosaltres en el fons estem soles però podem estar molt acompanyades”.

Reconeix que li costa imaginar com serà el seu futur perquè, a diferència d’abans, ara “està oberta i disposada a qualsevol cosa” mentre sigui estant “en pau i en equilibri”. Esperem que aquesta plenitud serena passi també per crear un art tan alliberador i reconfortant per a ella com ho és per als qui l’escolten.