Anaïs Franquesa: “A la presó el que hi ha és gent pobra”

Li és impossible recordar el moment en què va decidir ser advocada de tan petita que era quan va sentir que aquesta era la seva vocació. Fa anys que Anaïs Franquesa és el que sempre ha volgut ser: una defensora dels drets humans i la justícia social amb les lleis com a instrument. És el dret el millor sistema per combatre la discriminació i la violència que s’exerceix sobre determinades persones? Parlant amb Franquesa queda clar que l’estat, constitucionalment definit com a “social i democràtic de dret”, hauria de vetllar per “l’interès general” i garantir “viure amb dignitat” al conjunt dels seus ciutadans però que, a la pràctica, “moltes vegades va en la línia contrària”.

Enregistrem l’entrevista per a aquest ‘Retrats‘ a les dependències que el Col·legi d’Advocats té a l’Audiència Provincial de Barcelona, ubicada al Palau de Justícia de Barcelona, al passeig de Lluís Companys. Per aquest òrgan judicial, el de màxim rang d’aquesta jurisdicció territorial, en els últims temps han passat causes contra líders polítics i socials del moviment independentista, així com d’activistes de diversos col·lectius com el de defensa del dret a l’habitatge. L’Audiència Provincial també ostenta la competència per jutjar membres dels cossos de seguretat acusats de delictes no lleus com els relacionats amb excedir-se en l’ús de la força.

Són les dues cares, diu Anaïs Franquesa, de la regressió de llibertats que estem vivint, en què “el dret a la protesta cada vegada es tolera menys”, mentre en la gestió de l’ordre públic es tendeix a la “militarització i l’ús extensíssim d’armes que són molt perilloses”. Això ens porta a una qüestió d’especial rellevància: la violència institucional, és a dir, les situacions en què són els poders públics els qui vulneren els drets dels ciutadans. “S’ha establert com a característica de bon ciutadà un estàndard de persona blanca, heteronormativa, amb certa capacitat econòmica… i tot el que no respongui a aquesta idea moltes vegades el que es fa és reprimir-la”, denuncia Franquesa.

Fruit del 15-M i amb l’objectiu de defensar, precisament, les víctimes de violència comesa per institucions públiques va néixer el 2015 el Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia, del que Anaïs Franquesa n’és codirectora. El seu servei gratuït d’assistència jurídica i psicosocial va atendre més d’una seixantena de casos el 2021, en vuit dels quals l’entitat n’ha assumit la representació lletrada. Litigis que se sumen a la seixantena acumulada en els cinc anys anteriors, període en què han dut a terme també més de 170 acompanyaments i engegat més de 550 accions legals.

Són dades recollides en l’informe 2021 d’Irídia sobre violència institucional en què es desgranen vulneracions en l’exercici del dret de reunió i manifestació, del de llibertat d’expressió, en desallotjaments, per fets ocorreguts al Centre d’Internament d’Estrangers de la Zona Franca, en context de detenció a comissaria o de presó, entre d’altres. 124 agents de policia, funcionaris de presons i treballadors de seguretat privada estan sent investigats, actualment. Irídia denuncia “l’augment en la gravetat i desproporció” de les actuacions en especial d’aquest últim col·lectiu, que suma nou casos, sis dels quals impliquen actituds discriminatòries per racisme o salut mental.

Anaïs Franquesa dedica bona part del seu temps a denunciar amb fermesa les falles de la nostra societat, però això no li impedeix definir-se com una persona optimista. De fet, entén la seva tasca des de la creença que els canvis no només són necessaris, sinó possibles, que ens interpel·len a tots i que comencen en les petites accions del dia a dia. Per això li agrada envoltar-se de “gent bonica” i relacionar-se “des de l’amor, la compassió, la justícia i la lleialtat”. Sembla una bona brúixola per fer del món que compartim un millor lloc on viure.

Dret… o ideologia?

L’article 14 de la Constitució espanyola ratifica que tots “els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”. I no només això. La Carta Magna també afirma, entre d’altres, que tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat” i que “correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat” (…) siguin “reals i efectives”, així com “facilitar la participació de tots els ciutadans en la vida política, econòmica, cultural i social”.

La norma suprema de l’ordenament jurídic espanyol projecta un estat el poder del qual se sosté sobre la sobirania del poble, es garanteix mitjançant la separació dels poders, i es desplega mitjançant un amplíssim conjunt de lleis que regulen “la quotidianitat” agrupades en diferents branques: dret civil, mercantil, laboral, administratiu… També el dret penal, l’aplicació del qual, per Anaïs Franquesa, reflecteix el “fracàs de la societat”. Per què? Perquè implica poder privar de llibertat una persona. Fins i tot, de fer-ho per sempre.

El Codi penal espanyol vigent recull la pena de presó permanent revisable, que per a molts juristes és equiparable a la cadena perpètua: “Què vol dir que com a societat considerem que davant d’un problema s’ha de tenir una persona tancada tota la vida a la presó?”, es pregunta l’advocada.

Anaïs Franquesa insisteix que cal ser conscients que la legislació no és quelcom abstracte, sinó que està immersa en un context determinat que condiciona quines conductes es consideren o no delictes i quin tractament i protecció es dona als diferents drets i llibertats. Per això, un entorn “econòmic capitalista i neoliberal, basat en la desigualtat i la precarietat” es tradueix en què “el dret a la propietat té molts jutjats per protegir-lo i tota la legislació civil per protegir-lo” i, en canvi” “el dret a la salut i el dret a l’habitatge no tant”, resumeix Franquesa.

L’advocada no pot ser més clara i contundent: “Desenganyem-nos, no és una qüestió objectiva. Fins i tot el legislador quan legisla té determinats valors i ho fa pensant o bé en un interès més general o bé en un interès més de protecció d’un ‘status quo'”. Anaïs Franquesa assegura que en els últims anys, la tendència ha estat “anar augmentant les penes”. Per mal però també per bé “el dret no és immòbil”. Per això, i tot i que “a l’estat espanyol la situació dels drets i llibertats cada vegada és més preocupant” aquesta propensió es pot revertir. La capacitat per fer-ho recau, segons Franquesa, en “la pressió que es faci com a societat”.

Presons

A data 30 de juny del 2022 a les presons catalanes hi ha 7.834 persones, 101 de cada 100.000 habitants. D’aquestes, és sorprenent veure que un 18 % de la població reclusa està a la presó de manera preventiva. De la trentena de tipologies amb què el Departament de Justícia presenta les dades referents a l’activitat delictiva del 2021, destaquen els delictes contra el patrimoni i l’ordre socioeconòmic (3.229), i contra la seguretat col·lectiva (1.295 contra la salut pública i 254 contra la seguretat viària). Aquestes dues categories suposen el 63 % dels 7.735 delictes principals registrats.

Estem parlant de delictes relacionats, majoritàriament, amb el tràfic de drogues a petita escala i de furts. Les dades xoquen amb la imatge popular que es pot gestar des del prejudici de la intuïció. Com afirma Anaïs Franquesa, “no ens imaginem el perfil de l’assassí en sèrie o violador compulsiu… N’hi pot haver, però el percentatge és baixíssim”. I va més enllà: “Dins de la presó el que tenim és problemes socials”, “de gent amb alta capacitat econòmica n’entra poca”. Un altre prejudici social que salta pels aires és el que criminalitza la població migrant: menys de la meitat de reclusos són de nacionalitat no espanyola.

Anaïs Franquesa destaca també la necessitat de posar el focus sobre una realitat volgudament invisibilitzada i ens empeny a prendre consciència col·lectiva de com és i què suposa viure a la presó. La llei i el reglament penitenciari vigents estableixen diferents graus i règims per als interns. El tercer grau es vincula amb el règim obert, que permet passar bona part del dia fora de la presó i al qual es van poder acollir 1.523 persones el 2021; el segon grau correspon al que es considera el règim ordinari al qual estan subjectes la majoria d’interns, 6.043 el 2021.

Finalment, hi ha el primer grau, que implica un règim tancat que s’aplica, segons diu el reglament, als interns “extremadament perillosos o manifestament inadaptats als règims ordinari i obert que necessitin una intervenció més intensiva i controlada”. 180 reclusos van estar assignats al règim tancat el 2021. Aquest protocol manté els interns tancats a la cel·la durant 21 hores al dia, podent sortir al pati només una vegada, i permet realitzar contencions mecàniques. Segons el propi Departament de Justícia, entre el 2018 i març del 2022 se’n van registrar 1.341 en els darrers cinc anys, amb una durada mitjana de més de sis hores.

Tot i que les Nacions Unides ha prohibit aplicar el règim tancat de manera prolongada i que hi ha consens sobre els danys psicològics irreversibles que pot provocar a partir del catorzè dia, més de 2.000 interns en els últims cinc anys s’hi han estat 15 dies seguits o més. “Imaginem-nos l’impacte que té això en la persona i pensem si això millorarà en alguna cosa la resocialització o la suposada rehabilitació. És evident que no”, sentencia Franquesa.

L’advocada remarca que “la presó és un lloc amb molta violència” i ho enllaça amb la xifra de suïcidis, proporcionalment més elevada dins al presó “per com es viu allà i per com s’aborden les problemàtiques de salut mental”. 46 persones es van suïcidar en els últims cinc anys a centres penitenciaris catalans, 16 dels quals mentre eren en estat d’aïllament. Per tot plegat, Anaïs Franquesa considera que malgrat teòricament el sistema de privació de llibertat ha d’estar orientat i tenir com a primer objectiu al reinserció social, “hi ha molta gent a la presó que no hi hauria d’entrar i que després surt de la presó pitjor del que hauria de sortir”.

Repressió

A mesura que la conversa avança, Anaïs Franquesa va sumant exemples de múltiples formes de repressió, des de l’espionatge informàtic a les identificacions policials per perfil ètnic, que es produeixen en un estat considerat democràtic com el nostre. Afirma, referint-se a col·lectius minoritzats com les persones racialitzades, sense llar o dissidents sexuals, que en definitiva, “la gent que està als marges viu certes formes de repressió“. En paral·lel, destaca també la repressió política creixent, citant com a exemples el moviment anarquista, feminista, antiracista, anarquista o independentista. Les referències al rol dels cossos de seguretat en tot plegat són constants.

Irídia va portar el febrer del 2022 a la Comissió d’Estudi sobre el Model Policial del Parlament de Catalunya un informe en què analitza els mecanismes de control dels Mossos d’Esquadra. Irídia assenyala mancances en la regulació normativa de l’ús d’armes i l’exercici de la força i demana un major control intern en cas de presumptes actuacions irregulars dels agents.

Anaïs Franquesa destaca l’èxit que va suposar el 2013 la prohibició de l’ús de bales de goma per part dels Mossos, que ara des d’Irídia i altres entitats treballen per fer extensiva a tots els cossos de seguretat i a la resta de l’estat espanyol. Des de l’any 2000 una persona ha mort per l’impacte directe d’una bala de goma i 11 han perdut la visió d’un ull per aquesta pràctica. També recorden la tragèdia de la platja de Tarajal el 2014, on 15 persones van morir quan intentaven arribar nedant a la costa mentre la Guardia Civil els disparava amb aquests projectils.

Es calcula que a l’estat espanyol actualment resideixen de manera irregular entre 390 i 470.000 persones, una tercera part dels quals serien menors. Per Franquesa aquesta és una “situació absolutament intolerable que ha de canviar”. La plataforma RegularizaciónYa té en marxa la recollida de signatures —en necessita 500.0000— per portar al Congrés una iniciativa legislativa popular per la regularització extraordinària de totes aquestes persones. Com recorda Franquesa, són els nostres veïns i veïnes” i cal que “puguin sortir a comprar el pa sense por que els puguin deportar o tancar en un centre d’internament d’estrangers”.

El tancament dels CIE és, precisament, una altra de les batalles dels col·lectius de defensa dels drets humans. Aquests centres no estan considerats espais penitenciaris, tot i que s’hi retè persones contra la seva voluntat i, a més, per haver comès una falta administrativa. “No tenir papers no és delicte”, insisteix l’advocada. Parlar amb Anaïs Franquesa deixa una sensació ambivalent. D’una banda, sembla evident que la salut democràtica de la nostra societat no passa pel seu millor moment. De l’altra, i com també ens deia en un ‘Retrats’ Pol Andiñach, tothom pot decidir participar d’una manera o d’altra en la lluita per la igualtat. La consciència i el coratge només la pot exercir cadascú.