Coincidint amb el seu pas per Barcelona per presentar el seu últim disc, ‘And then nothing turned itself inside-out’, el 2001 la banda Yo La Tengo ofereix un concert únic als estudis de betevé a la via Laietana. “L’actuació va tenir un ambient de privacitat que va estar molt bé”, “va tenir la mena de sentiments positius d’un assaig”, assegura el vocalista i líder del trio, Ira Kaplan. Aquest format els va permetre incloure “un parell de cançons que mai toquem”, com ‘No water’, i versions que acostumen a reservar per les proves de so, com ‘There is no life without love’. A més d’aquests temes, el repertori recull ‘Autumn sweater’, ‘Tears are in your eyes’, ‘I’m set free’, ‘Circus Strongman Runs for PTA President’, ‘Tom Courtenay’, ‘The crying of Lot G.’, ‘Saturday’, ‘Can’t forget’, ‘Alyda’ i ‘654321’.En aquest programa de l’espai ‘República 2230’, dirigit per Ignasi Julià i Benet Román, Ira Kaplan també fa balanç de la trajectòria del grup i comparteix sensacions i reflexions sobre la professió de músic. “Mai és avorrit tocar”, “viatjar sí és més cansat” i, a més, “és frustrant no tenir temps per veure els llocs que visitem”, diu. Kaplan recorda els inicis de la banda i com
“ni en el millor dels casos” imaginaven arribar a l’èxit que han aconseguit. Assegura que a l’hora de treballar intenten mantenir-se al marge de la fama i confessa que, de fet, aquest ha estat “un dels problemes a l’hora de gravar l’últim disc”, que estan a punt de presentar a la Sala Apolo en el moment de l’entrevista. “No volíem pensar en què hi havia un públic esperant el nou disc”, “volíem enfocar-ho com si a ningú li importés, només a nosaltres, com quan començàvem”, explica. En qualsevol cas, sentencia, de les seves composicions espera “que diguin la veritat, però això no vol dir que cada vers de cada cançó sigui autobiogràfic. No és el meu diari, són només cançons”.
