El Constitucional ha estimat de manera parcial el recurs d’inconstitucionalitat que havia presentat el Govern espanyol. La sentència declara “inconstitucional i nul” el principi primer de la declaració, segons el qual “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”.
Considera que aquest principi vulnera dos articles constitucionals, el que afirma que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol i el que consagra la unitat de la nació espanyola. Considera que l’aspiració al dret a decidir pot ser legítima, sempre que s’hi arribi mitjançant un procés ajustat a la legalitat constitucional.
El 23 de gener de 2013 el ple del Parlament va aprovar per una àmplia majoria declarar Catalunya com a “subjecte polític i sobirà” i amb dret a exercir l’autodeterminació, utilitzant “tots els marcs legals existents”. L’escrit, que engegava el procés cap a la consulta, va rebre 84 vots favorables (CiU, ERC, ICV-EUiA i un de la CUP), 41 en contra (PP, PSC i C’s) i dues abstencions (CUP). Cinc diputats socialistes van desobeir la consigna del partit i no van participar en la votació.
L’Advocacia de l’Estat va recórrer l’abril de 2013 contra la decisió del Parlament, ja que ho considerava un “desafiament obert” a la Constitució. També va advertir que les eleccions d’una comunitat autònoma no poden ser mai plebiscitàries. També el Govern espanyol hi va recórrer en contra, en considerar que el que havia aprovat el Parlament no era una simple declaració de principis, sinó que podia constituir “un desafiament obert contra la Constitució i especialment contra una de les seves clàusules capitals”, en referència a l’article 1.2, en què es declara que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol. El recurs afirmava que “només una decisió de la sobirania del poble espanyol podria reconèixer de manera constitucionalment vàlida la sobirania del poble de Catalunya”.
