Els components de Socunbohemio tenen poc més de 20 anys i són uns dels pocs artistes de la seva generació que connecten amb el públic jove sense fer música urbana. Els seus referents són The Strokes, Mac DeMarco, Richard Hawley o El Petit de Cal Eril i ara presenten un nou EP que, asseguren al ‘Plaça Tísner‘, defineix el so del grup de cara al futur. Titulat ‘Cotxe casa gos tu i jo’, és un pas “del gènere d’autor, més íntim, cap a una cosa més grupal i més indie”. I surt aquest divendres.
Segons explica el líder de la banda, Artur Viñas, tot va començar com un projecte amb poques pretensions i que va batejar, sense pensar-ho gaire, amb el seu nom d’usuari a Instagram. La proposta, però, ha anat creixent i el que al principi era un cantautor compartint les seves cançons a les plataformes digitals s’ha convertit en una banda que ha tocat al Vida Festival i té cançons amb més d’un milió de reproduccions a Spotify: “Som bastant únics dins l’escena catalana i estem molt segurs del que fem“.
Tocs de jazz i música urbana
Després d’un disc i dos EP publicats com a artista en solitari, Viñas ha volgut implicar al cent per cent als components de la seva banda de directe: “Vaig decidir posar-me les piles, buscar el grup que som ara i delegar perquè tots poden aportar i fer millor la proposta”.
La figura del productor Biel Colomer és fonamental dins de la nova manera de treballar de Socunbohemio. És el responsable del nou so de la formació que, assegura, “és més gran però sense perdre la intimitat d’algunes lletres” i amb un estil que, considera, “pot atraure els joves sense passar de moda”.
Pel guitarrista Gerard López, la nova fórmula permet que “cadascú aporti les seves influències, el que té a la motxilla”. Detalla que en el seu cas és “el llenguatge de jazz”, però en el de Colomer, per exemple, és “haver trepitjat música més urbana”.
Melancolia, cinisme i esperances desgastades
El nou treball de Socunbohemio viatja a cavall de la melancolia i el cinisme per parlar-nos d’històries amb “esperances de futur, però unes esperances desgastades pels anys”. N’és un exemple el senzill titulat ‘El món s’acaba aquí’. Arriba acompanyat d’un videoclip en què veiem al grup explicant la fi del món en directe en un informatiu.
Oscar Acón, bateria de la banda, explica que la idea era “agafar el punt cínic de la lletra i recuperar aquest punt absurd per portar-lo a escena”. Com a estudiant de cine, Acón s’ha implicat en l’elaboració d’un vídeo fet a l’Escola de Cine i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) a partir de les indicacions de la banda.
