El Museu de l’Art Prohibit obre portes aquest dijous 26 d’octubre a la casa Garriga Nogués, un palauet modernista situat enmig de l’Eixample, i és tota una declaració d’intencions en defensa de la llibertat artística. Exhibeix 42 obres d’art que han estat censurades, denunciades o prohibides per motius polítics socials o religiosos.
Són obres d’artistes com Picasso, Klimt, Goya, Warhol, Ai Wei Wei, Banksy, Robert Mapplethorpe o León Ferrari, d’entre el segle XVIII i l’actualitat, i tenen en comú que han estat, o són, provocatives. A ‘Plaça Tísner‘ hem visitat els 2.000 metres quadrats d’exposició, que convida l’espectador a fer-se preguntes sobre els límits de l’art.
El fons del museu
El museu mostra obres censurades en el sentit ampli de la paraula. ‘Con flores a María’ (2018), de Charo Corrales, en què es mostra la verge masturbant-se, per exemple, va ser atacada amb un ganivet en una exposició a Còrdova l’any 2019 per part d’un visitant.
També hi ha casos d’autocensura, com el de Zoulikha Bouabdellah, que va optar per no exposar una instal·lació de catifes de pregària musulmana intervingudes amb sabates de taló. Va ser a França l’any 2015, en el context dels atemptats de Charlie Hebdo. “El comissari i l’artista van decidir no exposar l’obra per evitar actes violents“, explica Carles Guerra, director artístic del Museu de l’Art Prohibit.
En una exposició en què també es mostren obres icòniques de la història de l’art contemporani com és el cas de ‘La civilización occidental i cristiana’, de León Ferrari, o ‘Piss Christ’, d’Andrés Serrano, que critiquen l’església.
La polèmica escultura de l’emèrit
Una de les joies de la corona del Museu de l’Art Prohibit és ‘Not dressed for conquering / HC 04 Transport’ (2010), d’Ines Doujak, coneguda, sobretot, per haver estat cancel·lada pel MACBA per “inapropiada” en el marc de l’exposició “La bèstia i el sobirà”. “Es tracta d’una crítica al llegat del colonialisme espanyol a l’Amèrica Llatina que el director del MACBA va trobar improcedent i va proposar retirar-la”, relata Carles Guerra, director artístic del Museu de l’Art Prohibit.
Una obra que també va ser cancel·lada a la Biennal de Sao Paulo del 2014: “Després de diverses queixes de grups catòlics, l’obra va ser envoltada per un mur perquè no es pogués veure des de l’entrada”, explica Guerra.
Trobada de dictadors immortals
‘Always Franco’ (2012), d’Eugenio Merino, i ‘Shark’ (2005), de David Cerný, s’encaren a l’última part de l’exposició. “Més enllà de les crítiques a Franco i Hussein, hem volgut mostrar l’obsessió dels dictadors per l’eternitat: Francisco Franco intentat ser congelat i Sadam Hussein preservat dins d’un tanc”, relata el director artístic del museu.
L’obra que congela Franco en una nevera es va donar a conèixer a l’edició del 2012 de la fira ARCO i li va valer a Eugenio Merino una demanda de la Fundación Nacional Francisco Franco i un judici, que l’artista va acabar guanyant.
Pedagogia sobre la censura
En el cas d’algunes obres és la primera vegada que s’exhibeixen, ja que en un passat van ser censurades justament quan es volien mostrar al gran públic. “És una oportunitat perquè la ciutadania exerceixi la llibertat de pensament, perquè cadascú tregui les seves pròpies conclusions sobre les obres”, explica Rosa Rodrigo, directora del Museu de l’Art Prohibit. “És l’únic museu del món que ofereix una lectura, a més de l’artística, sinó també de per què han estat censurades“, relata Rodrigo.
És el primer Museu de l’Art Prohibit del món i l’objectiu principal és que no tornin a censurar les obres”
“Per això hem aportat recursos i informació perquè l’espectador situï i entengui les obres“, emfatitza Carles Guerra, director artístic del Museu de l’Art Prohibit. De fet, el recorregut de l’exposició es pot seguir a través d’un aplicatiu mòbil que ofereix l’equipament amb tota mena d’informació sobre l’obra i el motiu de la censura.
“Pot passar que la gent s’ofengui i prengui mesures, però el nostre primer objectiu és que no siguin cancel·lades”, conclou Rosa Rodrigo. Tot i que s’hi exposen 42 obres, el museu té un fons de 200 obres i és propietat del periodista i empresari Tatxo Benet, soci fundador del grup Mediapro.
