“Le congrès ne marche pas, il dance” (“El congrés no marxa, balla”). Aquesta és una frase real escrita per un mandatari belga que informava per carta sobre el Congrés de Viena (1814-1815). Aquella reunió internacional havia de servir per reordenar fronteres i restablir monarquies absolutistes i evitar així altres revolucions liberals.
Ensenyar la part perillosa i alhora ‘cutre’ dels poderosos ens semblava un territori per a La Calòrica”
La trobada es considera un precedent d’organitzacions com l’ONU o de la UE, però en realitat es va acabar convertint en un festival de balls i excessos que es va allargar durant nou mesos. “Ensenyar la part perillosa i alhora ‘cutre’ dels poderosos, la part en què no saben com fer les coses i són uns incapaços, ens semblava un territori perquè La Calòrica hi posés les urpes“, explica al ‘Plaça Tísner‘ el dramaturg Joan Yago García que, reconeix, “la sàtira es feia sola“.
L’argument
El ministre austríac d’Afers Exteriors Klemens von Metternich ha convidat els mandataris de Rússia, Anglaterra i Prússia a passar uns dies a Viena. Però l’esdeveniment atrau l’atenció de tots els governs del món i acaba convertint-se en una trobada multitudinària que deixa la ciutat a punt del col·lapse. Les negociacions territorials i ideològiques es barregen amb el xampany, els tiberis, els balls, els conflictes amorosos i les lluites d’ego.
Hi ha certes ganes de restablir sistemes involutius i ens vam dir: ara és el moment!”
Una comèdia trepidant i política que no només parla de la fi de l’Antic Règim, sinó també de la societat actual. “Ara hi ha unes certes ganes de certs sectors de restablir certs sistemes involutius i ens vam dir: “Potser ara és el moment!“, recorda l’actriu Júlia Truyol Caimari. I com ja van fer en el seu anterior muntatge, ‘De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda’, els calòrics tornen a fer una referència al col·lapse del sistema neocapitalista i la crisi ecològica. “Sembla que estiguem ballant i celebrant i menjant i bevent mentre les coses s’acaben”, comenta Yago.
Té una estètica pictòrica que t’acompanya”
Un quadre en moviment
Segons el director, Israel Solà García, l’obra segueix un format documental amb veu en off, com si fos “el vídeo d’un museu”. Entre les referències que han inspirat la companyia per crear l’ambientació de l’època hi ha quadres de Napoleó, la pel·lícula ‘Barry Lyndon’ i la filmografia sencera de Jane Austen. “Té una estètica pictòrica que t’acompanya i a poc a poc es va convertint en una comèdia molt esbojarrada, amb un component polític que no és directe, sinó que es va desgranant poquet a poquet”.
L’obra és en francès, un idioma que cap dels intèrprets parlava”
Per aixecar aquest espectacle, els intèrprets han hagut d’aprendre a ballar el vals, una antiga dansa cortesana que es va tornar a posar de moda durant el Congrés de Viena i que conformen gran part de la posada en escena, amb coreografies de Vero Cendoya. A més, el fet que l’obra sigui en diversos idiomes, especialment el francès, ha estat un repte lingüístic afegit per als actors, com comenta Marc Rius Utset: “És un idioma que cap del intèrprets parlava i hem hagut de fer un treball bastant concret”.
Al repartiment calòric habitual (Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Xavier Francés, Marc Rius i Júlia Truyol) s’hi sumen Roser Batalla, Joan Esteve, Tamara Ndong i Carles Roig. L’obra es podrà veure del 20 de setembre al 22 d’octubre al Teatre Lliure de Gràcia, però ja estan totes les entrades exhaurides. Encara queden algunes localitats per a la gira que, de moment, tindrà parada a Roses, Granollers, Badalona, Reus, Girona i Madrid.
