Durant una conferència l’any 2019, la filòsofa descolonial d’origen afrocaribeny Yuderkys Espinosa-Miñoso va llançar una pregunta: “Com seria el món si Europa mai no hagués existit?”. I a l’artista d’origen xilè Katia Sepúlveda li va semblar que aquell interrogant mereixia una resposta artística. Ens ho expliquen al ‘Plaça Tísner’.
Així que juntes van convocar una vintena de professionals de la creació a fer un exercici de ficció especulativa que va durar més d’un any i que s’ha materialitzat en les obres de l’exposició “Anti-futurisme cimarrón”, que es va inaugurar volgudament el 12 d’octubre, Dia de la Hispanitat. La mostra es pot visitar al Centre d’Arts Santa Mònica i a La Virreina Centre de la Imatge fins al 31 de gener.
Manifest col·lectiu
La mostra inclou un manifest col·lectiu recitat pels artistes que en formen part i que el públic pot escoltar durant la visita. Són veus que recorden que “Europa és indefensable“: “Arribaren i segueren a la cadira del domini i el saqueig. Van esclavitzar els homes, van violar les dones (…). Van canviar els nostres noms i cognoms pels d’aquells que ens van esclavitzar”.
El projecte civilitzador de la modernitat europea atempta contra tota forma de vida al planeta”
Tot i que en la seva denúncia colonial va més enllà del genocidi i parlen de “terricidi” perquè asseguren que “el projecte civilitzador de la modernitat europea atempta contra tota forma de vida al planeta“.
El que per a Occident és el passat, per a nosaltres és el futur”
El passat és el futur
El concepte d’antifuturisme ve del rebuig a la idea de progrés imposada per occident. “Aquest no és el futur que somiaven els nostres ancestres, el que per a Occident és el passat, per a nosaltres és el futur, l’horitzó d’un món millor”, explica Espinosa-Miñoso. Un passat anterior a l’arribada d’Europa a l’Àfrica i als territoris d’Abya Yala (continent americà) i que el genocidi no va aconseguir esborrar del tot.
Això enllaça amb la figura del “cimarrón”: persones esclavitzades que van aconseguir escapar de les plantacions i que es van refugiar a les muntanyes, on van descobrir cultures originàries supervivents de l’extermini.
Existeixen altres mons que estan treballant contra l’extractivisme, el monocultiu i el canvi climàtic”
Les propostes artístiques de l’exposició deixen entreveure de quina manera les cultures, creences i vides ancestrals són una alternativa més justa i ecològica a la societat imperant. “Hi ha altres mons que estan treballant contra l’extractivisme, el monocultiu i el canvi climàtic, i aquestes formes de vida que tenen 7.000 anys d’existència no són d’ara”, explica Sepúlveda.
El Col·lectiu Ajchowen, per exemple, reivindica la saviesa medicinal de les dones maies a través de la performance “kotz´ijan”. Daniela Ortiz ens convida a imaginar paisatges no intervinguts pel model civilitzador colonial i imperialista. Yelain Rodríguez ens recorda que el primer hospital americà el va fundar una dona negra a finals del segle XV. Evel Romain invoca els “guedés”, esperits de la mort del vudú haitià, com una forma de sanació de la violència colonial. De fet, l’art com a cura és un dels motors d’aquest projecte i les seves artífexs es fan dir “curanderas”, en lloc de comissàries.
La possibilitat de no haver sigut
Set col·lectius artístics de Barcelona s’han volgut afegir a la pregunta que llançaven les “curanderas” i exposen més d’una trentena de peces a la segona i tercera planta del Santa Mònica. Sota el títol “La possibilitat de no haver sigut. Set interferències decolonials” exploren de manera crítica com els mecanismes d’opressió es naturalitzen fins al punt que legitimen el sistema de dominació.
Són històries de Barcelona, que constantment oblida i bloqueja el relat de migrants”
Itineraris com ‘Polisèmies del silenci’ de Jiser i Sabers Migrants posen llum a silencis i opressions quotidianes viscudes a la ciutat en espais tan vulnerables com la consulta del metge. “Són històries col·lectives de memòria de Barcelona que constantment oblida i bloqueja el relat de migrants”, critica l’artista Ida Barbati.
En aquesta mostra, artistes com Ilana Boltvinik, Rodrigo Viña i Leonardo Aranda Brito aborden el reciclatge tecnològic i el seu impacte econòmic i ecològic al sud global, altres creadors com Daniel de la Barra apunten a la violència sistemàtica de les institucions. La seva instal·lació, ‘Ministerio‘, feta amb caixons de fruita, representa el pòrtic del Ministeri d’Agricultura on l’any 1939 es va fundar l’Institut Nacional de Colonització.
