Posem-nos en situació. Un dia qualsevol de l’estiu passegem pel centre de la ciutat. Sol abrasador, xafogor intensa i tot encalmat. No es mou ni una fulla. Decidim doncs anar a casa, carregar tovallola i para-sol, i anar a la platja. I un cop allà, acalorats, ens traiem la roba i cap a l’aigua. I just en arribar a la línia de mar, una brisa fresca que a vegades fins i tot et tira enrere en el teu ànim desesperat de combatre la calor amb un bany refrescant al mar.
La temperatura té un paper cabdal
I sí, aquest ventet que corre arran de mar té una raó de ser: la diferència de temperatura entre la superfície aquàtica i la sorra de la platja.
El mar és un sistema inercial, que s’escalfa i es refreda molt més lentament que la sorra (i que la ciutat) i que té ascensos de temperatura més acusats de dia i descensos una mica més notoris durant la nit, i és aquesta diferència la que afavoreix la formació de la brisa.
Brisa diürna, la més important
Així doncs, l’aire càlid de la sorra reescalfada és menys dens i s’aixeca (puja) i forma un corrent ascendent d’aire, que puja i que deixa una mena de buit que cal omplir d’alguna manera. I qui s’encarrega d’omplir aquest buit? Doncs la massa d’aire del costat, la massa d’aire fresca i humida que va de mar cap a terra. La marinada diürna està servida.
La marinada acostuma a ser una mica més intensa entre el migdia i mitja tarda, que és quan la temperatura ambiental (terra) arriba al punt àlgid. En canvi, gairebé s’encalma a primera i última hores del dia, que és quan l’aigua del mar i la temperatura ambient s’igualen.
De nit també hi ha vent
Més modest que la brisa diürna és el terral (vent de terra a mar), que es produeix en hores nocturnes. En aquest cas és el mar el que manté (per inèrcia) una temperatura superficial més elevada que la sorra, de manera que la massa d’aire que s’enlaira és la que toca mar i la massa d’aire que ocupa aquest aire és la de terra.
