La llegenda de Sant Jordi ens parla de la figura d’un drac i del roser que en va néixer de la seva sang en morir. Quan busquem referents de rosers a Barcelona ens ve immediatament al cap el Roserar del Parc de Cervantes, inaugurat el 1965 i el qual conté una col·lecció de centenars d’espècies i varietats de roses. De dracs, però, també en tenim a Barcelona, concretament dues espècies: el dragó comú o salamanquesa i el dragó rosat.
Es tracta de simpàtics animalons que podem veure en escletxes de parets i murs o bé als patis i terrats de Barcelona.
El dragó comú
El dragó comú (‘Tarentola mauritanica’) és una espècie desconeguda pels habitants del Pirineu o el Prepirineu però, en canvi, és molt freqüent a les localitats del litoral, tot i que pot penetrar també cap a les comarques interiors. Viu en zones pedregoses, però s’ha instal·lat molt a prop de l’home, en àrees agrícoles, edificis rurals i també a les grans ciutats.
Aquest dragonet, que difícilment assoleix els 15 centímetres de longitud, té el cos recobert d’escates menudes, algunes de les quals formen tubercles prominents disposats en diverses columnes que li donen l’aparença rugosa o de cuirassa.
La coloració varia molt. Normalment és més aviat marronosa o grisenca, tot i que fluctua al llarg del dia: a ple sol els dragonets són foscos, de nit en canvi solen ser més clars.
Les seves potes es caracteritzen per disposar de dits amples que s’adhereixen bé a les parets i, fins i tot, als sostre. La cua és gruixuda i relativament curta.
S‘alimenta de tota mena d’insectes, sobretot arnes i mosquits, però també pot arribar a depredar cries de dragó rosat o de sargantanes.
El dragó en contacte amb l’home ha adoptat sobretot hàbits nocturns, per bé que necessita assolellar-se durant el dia. Hiverna i es refugia sota pedres, jardineres o esquerdes de murs de pedra.
És el rèptil més abundant de la ciutat de Barcelona.
El dragó rosat
El dragó rosat (‘Hemidactylus turcicus’) és un dragonet més menut que l’anterior, difícilment supera els 10 cm de longitud i es caracteritza per ser més esvelt i menys espinós o rugós. La seva coloració és més aviat clara (translúcida), rosada o marronosa.
També el trobem en àrees urbanes mediterrànies com Barcelona, en jardins i edificacions. No sol viure a més de 300 metres d’altitud, per tant, difícilment entra cap a les terres interiors. És també d’hàbits sobretot nocturns, tot i que també pren el sol durant el dia o es refugia sota pedres.
En situació de perill pot desprendre’s de la cua com a estratègia defensiva, una estratègia que també adopta el dragó comú o les sargantanes.
S’alimenta d’aranyes, arnes i escarabats, entre altres invertebrats.
A Barcelona se’n pot trobar als patis interiors d’illes de l’Eixample o en edificacions amb murs de pedra com el castell de Montjuïc, per bé que no és gaire abundant. També el podem trobar als parcs urbans.
La mala premsa injustificada dels dragons
Un dels mites que fan referència als dragons és el que diu que es menja la roba. Res més lluny de la realitat. El cert és que sovint se’l culpa d’aquest fet perquè s’alimenta d’insectes. Si el trobem dins de casa probablement és perquè ha trobat alguna arna o papallona per menjar, insectes aquests que sí, que se solen menjar la roba.
El dragó és, en definitiva, un animaló totalment inofensiu i molt beneficiós per a nosaltres pel fet d’alimentar-se d’insectes, entre els quals els molestos mosquits o les arnes de la roba.
