Els ocells exòtics han anat a més a la regió de Barcelona. Aquest és només un dels nombrosos resultats del tercer Atles dels ocells nidificants de Catalunya, presentat dijous. L’Atles recull els resultats de la feina de camp realitzada entre els anys 2015 i 2018 per més d’un miler d’ornitòlegs voluntaris.
El nou atles es publica gairebé 40 anys després de la publicació del primer i 20 anys després del segon. La llarga sèrie de dades acumulades ha permès aprofundir en els canvis que han experimentar les espècies des de principis dels anys 80.
Nou espècies d’ocells exòtics viuen actualment a Barcelona i rodalia
De les 17 espècies noves que viuen a Catalunya respecte de principis dels anys 80 n’hi ha nou d’exòtiques, la major part de les quals han estat introduïdes pels humans com a ocells de gàbia que s’han escapat de la captivitat.
El mapa de distribució d’aquestes espècies mostra clarament que es concentren dins i al voltant de les grans ciutats i poblacions costaneres de la regió metropolitana de Barcelona.
Els ocells exòtics són (d’esquerra a dreta i de dalt a baix a la il·lustració) el leiòtrix bec-roig, el bec de corall senegalès, el bec de corall cuanegre, la cotorreta pitgrisa, la cotorra de Kramer, el cigne mut, el faisà i l’oca d’Egipte.
El primer atles només havia detectat la presència d’una espècie exòtica: el faisà comú. La resta s’hi van afegir a finals del segle XX excepte l’oca d’Egipte, la qual ha arribat recentment a Catalunya.
El bec de corall senegalès és una espècie d’origen africà que en les dues darreres dècades del segle XX va colonitzar l’entorn de la ciutat de Barcelona i algunes localitats del litoral. La gran expansió s’ha produït en els darrers 15 o 20 anys, període en el qual ha multiplicat per tres la seva distribució original i per 10 la població.
La tórtora turca era inexistent a Barcelona fa tan sols unes dècades
La tórtora turca és actualment un ocell abundant i molt habitual a la ciutat de Barcelona. Aquesta espècie, però, era pràcticament anecdòtica a principis dels anys 80, en la primera edició de l’atles, quan només es va localitzar en alguns indrets i es va considerar que no era realment reproductora.
La tórtora turca és d’origen asiàtic. Al llarg del segle XX va anar colonitzant bona part d’Europa, i durant els últims 40 anys ha colonitzat també amb molt d’èxit Catalunya. A principis dels anys 2000 la tórtora turca ja estava plenament instal·lada i ocupava un 68 % dels quadrats de 10 per 10 quilòmetres. Actualment ja arriba al 85 % del total dels quadrats.
El pardal comú, l’espècie més abundant a Catalunya
El tercer Atles dels ocells nidificants de Catalunya revela que a Catalunya hi nidifiquen habitualment 233 espècies d’ocells, 17 més que fa 40 anys i el 39 % de totes les que nidifiquen en territori europeu. D’aquestes, aproximadament la meitat (124 espècies) gaudeixen d’algun tipus de protecció legal a escala catalana, estatal o europea.
Segons l’atles a Catalunya s’estima que hi ha actualment entre vuit i 12 milions de parelles d’ocells que hi crien cada any.
L’ocell més abundant del país és el pardal comú, del qual es calcula que hi ha a l’entorn de 900.000 parelles reproductores, malgrat que la seva població està actualment en clara regressió.
El segon ocell més abundant de Catalunya és el gafarró, seguit del pit-roig i el pinsà. D’aquestes tres espècies es calcula que n’hi ha unes 400.000 parelles.
A l’altre extrem hi trobem les espècies que són més escasses. Aquí hi trobem l’alosa becuda, l’arpella pàl·lida, el rasclet, la fotja banyuda i el cabussó collnegre. De totes elles n’hi ha menys de 10 parelles.
Com han evolucionat els ocells catalans en 40 anys de dades?
Aquesta tercera edició de l’atles es publica gairebé 40 anys de la primera. Durant aquest interval de temps s’han produït canvis socials i econòmics que han tingut un gran impacte a Catalunya. L’abandonament de les activitats agroramaderes ha suposat un augment de la massa forestal, de boscos i matollars. A banda, des dels anys 80 s’ha constatat un augment de la temperatura a Catalunya a causa del canvi climàtic.
Segons Martí Franch, investigador de l’ICO i un dels principals autors de l’obra, les espècies no han suportat de la mateixa manera aquests canvis. Els ocells forestals com l’àguila calçada o el picot garser, escassos fa 40 anys, han experimentat una expansió espectacular de la seva àrea de distribució gràcies al creixement de boscos nous i la maduració dels existents.
Malgrat això, no tots els ocells forestals van bé. Segons explica Sergi Herrando, director general de l’atles, hi ha ocells especialistes de boscos freds i humits com el pinsà borroner que estan tenint davallades importants, probablement a causa del canvi climàtic i la gestió d’aquests boscos.
Entre els ocells que han experimentat un creixement notable hi ha el martinet blanc. Una de les causes ha estat la protecció de moltes zones humides des de finals del segle passat. Malauradament aquesta expansió s’ha aturat recentment degut a diverses causes, entre les quals l’escurçament dels períodes d’inundació dels arrossars per controlar l’expansió del cargol poma.
Si els ocells forestals han estat en general els guanyadors, les espècies predadores com les òlibes, els botxins o les tórtores de bosc han reduït les seves poblacions de forma molt notable durant les darreres dècades i han desaparegut al 20-60 % de les àrees on es trobaven fa 40 anys.
Es tracta d’espècies pròpies de zones agrícoles i prats, zones que han anat a menys a causa de l’expansió del bosc. També les ha perjudicat l’aparició de conreus intensius de monocultiu que requereixen grans superfícies.
La tórtora de bosc és un ocell propi de marges de bosc i camps de conreu, espais que han anat desapareixent dels Pirineus i s’han fet més escassos també a la resta de Catalunya. Això explica que aquesta espècie hagi desaparegut gairebé completament dels Pirineus.
Lluís Brotons, un dels altres autors de l’atles, explica en aquesta línia que els monocultius sovint fan servir productes químics contra els insectes i petits vertebrats, un fet que en perjudica els depredadors. Aquest és el cas de les òlibes o els botxins.
L’òliba és un rapinyaire nocturn que menja sobretot ratolins. Viu en planes interiors, en conreus de tota mena amb granges, masies, edificis abandonats i pobles on ubica el niu. Una agricultura ecològica extensiva, l’eliminació de productes químics per matar rosegadors, la col·locació de senyals a les carreteres per evitar atropellaments i la instal·lació de capses niu podrien ajudar a frenar la disminució d’aquesta espècie.
El tercer Atles dels ocells nidificants de Catalunya
L’atles és una realitat gràcies a la participació voluntària de 1.275 ornitòlegs que han fet la feina de camp entre els anys 2015 i 2018. L’obra ha comptat amb investigadors del Consell Europeu de Censos d’Ocells, del CREAF i del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya, el CTFFC, entre d’altres. Es tracta d’un repte impulsat pel Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya i el Zoo de Barcelona.
La Diputació de Barcelona ha contribuït a la recopilació de dades en els espais naturals d’aquesta província i el Museu de Ciències Naturals de Barcelona ha acollit l’equip de treball de l’ICO.
L’atles d’ocells és un projecte integrat a l’Observatori del Patrimoni Natural i la Biodiversitat de Catalunya, i, com a tal, pretén estar a disposició de la societat per a la presa de decisions relacionades amb la natura.
