Onze anys després que li dediqués un documental, Martin Scorsese torna a centrar-se en la seva amiga, l’escriptora Fran Lebowitz, per oferir-nos la seva particular visió de Nova York i del món.

Fran Lebowitz té molt clar què li agrada i què no. Fa dècades que expressa les seves opinions, a vegades amb un estil molt criticaire, però sempre amb vehemència. Ha convertit el parlar sense embuts en una forma d’art, tot fent, de les seves observacions sobre Nova York i els seus habitants, un comentari continu. ‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’ converteix els seus pensaments en una mena de guia per a la vida.

Mapa de les pel·lícules rodades a Barcelona

Qui és Fran Lebowitz ?

Aquí, Fran Lebowitz no és tan coneguda com ho és als Estats Units, on s’ha convertit en un personatge molt popular des de fa cinc dècades. Durant anys, a ‘Interview’, creada per Andy Warhol, i a altres revistes, va escriure articles sobre el que li molestava de la ciutat. Els seus textos van publicar-se en dos llibres que van convertir-se en best-sellers: ‘Vida metropolitana’ i ‘Breve manual de urbanidad’. Però, des de llavors, no ha pogut acabar-ne cap altre, més enllà d’un conte infantil.

Els seus textos van publicar-se en dos llibres que van convertir-se en best-sellers: ‘Vida metropolitana’ i ‘Breve manual de urbanidad’. Però, des de llavors, no ha pogut acabar-ne cap altre, més enllà d’un conte infantil. Fran Lebowitz ha fet centenars de conferències, en què comenta la realitat amb la seva habitual mirada àcida. I també l’hem pogut veure fent de jutge a la sèrie ‘Ley y orden’ i al film ‘El lobo de Wall Street’, del seu amic Scorsese.


La petjada de Scorsese

El 2010, el cineasta va estrenar ‘Public speaking’, un documental que presentava la seva figura i en feia un seguiment per diversos platós i conferències. Ara, amb ‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’, planteja un format una mica diferent. Per una banda, el director hi té més presència, opina i fica cullerada en el discurs de Lebowitz. I, per l’altra, en lloc d’un llargmetratge documental, aquí ens ofereix una sèrie de set capítols d’uns 30 minuts de durada. 

Aquesta estructura  encertada permet a l’audiència anar degustant cada episodi, cadascun centrat més o menys en un tema. El primer és el que dona títol a la sèrie, en què parla sobre el Nova York actual i les coses que li empipen, com els turistes, el metro o Times Square.

Però la ciutat serveix de punt de partida per anar eixamplant els seus comentaris, ja siguin sobre la cultura i el talent, sobre els diners, sobre els esports i l’obsessió per estar sa, o sobre la seva gran passió: els llibres. Scorsese va barrejant la xerrada al bar, amb una conferència que van fer plegats, i imatges d’arxiu de visites a diversos programes de televisió presentats, entre d’altres, per Spike Lee, Olivia Wilde o Alec Baldwin.


La crítica

Que, a Scorsese, li encanta Fran Lebowitz i tot el que diu, queda palès des de la primera vegada que sentim una de les seves riallades. A cada capítol, l’escriptora deixa anar cites memorables i frases hilarants, i les reaccions del director són la prova de l’amor que sent per ella. Si no coneixem la seva obra, potser hi entrarem amb certa cautela o, fins i tot, distància, per les crítiques constants a tort i a dret, i cert aire elitista que pot desprendre. Però, ben aviat, anem comprenent les seves raons, anem coneixent més la seva vida i personalitat, i acabem rient junt amb Scorsese davant moltes de les idees i opinions que deixa anar. 

‘Supongamos que Nueva York es una ciudad’ ens mostra una dona dotada d’un enginy i una lucidesa extraordinàries, plena d’ocurrències, que deixa anar amb agudesa i rapidesa idees, curiositats i anècdotes sense perdre mai el sentit de l’humor. De vegades categòrica, d’altres una mica pedant, però sempre admirable, divertida i amb la seva lògica al darrere. Quan s’acaba la sèrie, només desitgem que en facin una nova temporada per gaudir d’una nova dosi de Lebowitz/Scorsese que ens segueixi fent riure i enriquint-nos la vida. Un repàs intel·ligent i deliciós pels darrers 50 anys de Nova York i de la societat, amb certa nostàlgia pel passat, però també passió pel present i el futur.