Samira Makhmalbaf ocupa un lloc destacat entre les dones cineastes del segle XXI des de la seva fulgurant aparició al Festival de Canes del 1998 amb la seva òpera prima ‘La manzana’, quan només tenia 17 anys

Directora amb 17 anys

Nascuda el 1980 a Teheran, és la filla gran de Mohsen Makhmalbaf, un dels directors iranians més importants de tots els temps. Tenia vuit anys quan va aparèixer a, dirigida pel seu pare i, als 14, va començar a estudiar a l’escola de cinema fundada per ell mateix a la capital.

Aprofitant la lleugera obertura del règim teocràtic de la República Islàmica de l’Iran a finals dels 90, algunes dones van poder accedir a la direcció, entre elles Samira Makhmalbaf, però també la segona dona de Mohsen, la seva madrastra, Marzieh Meshkini, amb ‘The day I became a woman’, presentada a Venècia. Als 17 anys, va dirigir el seu primer llargmetratge, ‘La manzana’, sobre dues germanes bessones d’11 anys, tancades a casa pel seu pare des del seu naixement, i es va convertir en la directora més jove que participava en la secció oficial del Festival de Canes.

Una filmografia compromesa

La figura de Samira Makhmalbaf es va consolidar amb el seu impressionant segon film, ‘La pizarra’. Es va estrenar en nombrosos països i només a França el van veure 200.000 espectadors.  

Després dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, Makhmalbaf va participar en el film col·lectiu ‘11’09”01 – 11 de septiembre’, al costat de noms com Ken Loach, Sean Penn o Mira Nair, que es va estrenar al Festival de Venècia del 2002.

La cartellera

A principis de segle XXI, va fer la seva tercera pel·lícula, ‘A las cinco de la tarde, a Kabul. Tractava la tènue esperança d’un canvi amb l’obertura de les escoles per a les nenes. També va ser seleccionada pel Festival de Canes del 2003, on va tornar a guanyar el Premi de Jurat. 

La seva quarta i, de moment, última pel·lícula, ‘El caballo de dos piernas’, que mostrava un país destrossat per la guerra i sumit en la més absoluta desesperança, també la va rodar íntegrament a l’Afganistan, ja que el govern iranià no li va concedir el permís per fer-ho dins del seu territori. Malgrat les grans dificultats per tirar-la endavant, va poder acabar-la i va guanyar el Premi Especial del Jurat del Festival de Sant Sebastià.

Amb una mirada gairebé antropològica de la societat iraniana, preocupada per la indefensió de les dones i la infància sota el fonamentalisme islàmic, no ha dubtat mai a mostrar situacions d’una crua i enorme violència, sobretot les terribles conseqüències de la guerra, però sempre matisades per una mirada plena de tendresa, com l’alegria amagada de les nenes de ‘La manzana’, la dignitat dels mestres de ‘La pizarra’ o la noblesa del cavall de dues cames.

Una carrera tallada per l’exili

Samira Makhmalbaf, activista pels drets de les dones, i seleccionada el 2004 per ‘The guardian’ a la llista dels 40 millors directors del món, no ha tornat a dirigir des del 2008. Tampoc Marzieh Meshkini, ni la seva germana Hana, després de fer ‘Buda explotó por vergüenza’ al 2007. La intolerància religiosa i política a l’Iran, i els atemptats que van patir als rodatges, van obligar la família a exiliar-se a Londres, on viuen des del 2011, treballant junts des de la Makhmalbaf Film House. 

Encara que segueix vinculada al cinema per la productora familiar, les múltiples participacions en jurats internacionals i la seva faceta com a fotògrafa, no sabem quina és l’autèntica raó del seu allunyament de la direcció. Una explicació possible, la podem trobar en el que deia un altre dels grans directors iranians, Abbas Kiarostami:

Quan agafes un arbre que està arrelat a la terra i el transfereixes d’un lloc a un altre, l’arbre ja no donarà fruits. I si ho fa, la fruita no serà tan bona com en el seu lloc original
Abbas Kiarostami, director de cinema

És possible que Samira Makhmalbaf, trasplantada a Londres i a la cultura europea, no pugui donar els mateixos fruits que a la seva terra natal, on resulta gairebé impossible que torni a viure i treballar, i menys sent una dona, però ens agradaria molt que tornés a dirigir aviat. Al món fan falta veus com la seva.