Premi especial del jurat a Venècia i nominada als BAFTA a millor pel·lícula de parla no anglesa, ‘Queridos camaradas’ és l’última obra del veterà director rus Andrei Konchalovsky i està inspirada en fets reals ocorreguts el juny del 1962.

L’argument

La Lyuda és membre del partit comunista local i una gran defensora dels ideals del règim. Durant una vaga en una fàbrica, veu com l’exèrcit, enviat pel Govern, dispara contra els manifestants, produint una massacre. Aquest fet la forçarà a replantejar-se els seus valors polítics. Amb la ciutat agitada per les revoltes, moltes persones acaben ferides o desaparegudes, com la seva filla, i la buscarà malgrat el caos imperant.

La pel·lícula explica els fets que van tenir lloc a la ciutat de Novotxerkassk, al sud-oest del país, l’1 i 2 de juny del 1962. Una vaga va ser reprimida amb trets, amb la conseqüent mort de desenes de persones. Però tot plegat es va silenciar fins que, als anys 90, se’n va fer una investigació. L’objectiu de Konchalovsky és donar-ho a conèixer, tot reproduint aquell període amb gran detall, i fer un homenatge a la generació que va lluitar a la II Guerra Mundial, els ideals de la qual eren molt diferents de la realitat que els envoltava. 

Andrei Konchalovsky

Andrei Konchalovsky és un nom important de la cinematografia russa des de fa dècades. El 1961 va signar el seu primer curt i va iniciar una llarga col·laboració amb Tarkovsky. Des de llavors, ha estat premiat a festivals com Venècia, Berlín, Canes o Sant Sebastià i ha treballat a Europa i als Estats Units. Després d’uns anys un pèl erràtics, films com ‘El cartero de las noches blancas’ o ‘Paraíso’ li van refermar de nou el reconeixement internacional. ‘Queridos camaradas’ l’ha escrita junt amb la seva guionista habitual darrerament, Elena Kiseleva.

La crítica

El cineasta s’apropa al màxim a l’estètica de les pel·lícules soviètiques de l’època, així que va rodar en blanc i negre i en format quadrat, comú als films d’aleshores. Això, i la composició acurada dels plans, li permeten mantenir els personatges molt a prop, augmentant la sensació d’angoixa a mesura que transcorre el metratge, però sovint destacant la presència de la protagonista, aquesta fidel seguidora del règim que obrirà els ulls mentre cerca la seva filla. L’actriu Julia Vysotskaya és l’única intèrpret coneguda, ja que Konchalovsky volia que la resta d’actors que donen cos a persones reals no fossin populars entre el gran públic per donar major credibilitat.

Les tres generacions de la família -la dona, el seu pare i la seva filla- formen una mena de cronologia de l’evolució de la societat russa al llarg del segle XX, en aquest film poderós i colpidor. Veiem el record d’un passat salvatge que havia estat idealitzat i l’esperança per a un futur millor i més democràtic. Un film sobri i elegant, sense excessos melodramàtics però emocionant, que posa Rússia davant del mirall en un moment clau de la segona meitat del segle passat.