En un temps en què la terrible realitat de la covid-19 ha superat qualsevol ficció anterior que s’hagués pogut fer sobre situacions similars —pensem per exemple en ‘Contagi’, de Steven Soderbergh—, ens fixem en cinc pel·lícules basades en fets reals. Pel cinema i la ficció en general, el món real és una font inesgotable d’inspiració.

‘Brexit’

Toby Haynes (2019). HBO

Ara que el Regne Unit ha aconseguit definitivament tirar endavant el seu procés per marxar de la Unió Europea (tot i que l’epidèmia ha trastocat el calendari de les negociacions quan els dos principals representants, Michel Barnier i David Frost, van anunciar que havien contret el coronavirus), val la pena recuperar aquesta cinta que explica com el país va arribar a aquest punt. El 2016 es va fer una campanya política que va tenir com a objectiu convèncer els britànics de la necessitat d’abandonar la Unió Europea. Van ser vuit setmanes que van canviar el destí del Regne Unit per sempre. 

‘Brexit’ està escrita per James Graham, un dels més interessants i compromesos autors teatrals britànics, i dirigida per Toby Haynes, realitzador de sèries com ‘Black mirror’ o ‘Sherlock’, que va llançar a la fama Benedict Cumberbatch. L’actor anglès interpreta el protagonista Dominic Cummings, l’assessor polític que va fer servir la seva intel·ligència i el seu coneixement de les noves tècniques de manipulació del pensament de les masses al servei d’una única idea: abandonar la Unió Europea.

El més aterridor d’aquesta crònica no és adonar-se de qui movia els fils del Brexit i per què, sinó veure com es va aconseguir crear un estat d’opinió amb el suport de tres milions de britànics, als quals cap partit prestava atenció. Eren persones que no votaven ni se sentien implicades en la política i a les quals van saber arribar tocant-los les fibres de l’emoció més primària. El més interessant és la denúncia que fa de la manipulació de la informació a través d’internet i les empreses generadores de “fake news”, un fenomen que va més enllà del Brexit, i que podem detectar en molts països del món, inclòs el nostre.

‘Yo soy Dolemite’

Craig Brewer (2019). Netflix

Protagonitzada per Eddie Murphy, ‘Yo soy Dolemite’ és una comèdia sobre un humorista i actor afroamericà que va triomfar als anys 70. Rudy Ray Moore va ser un còmic i músic sense gaire èxit fins que va iniciar una gira per diverses ciutats amb uns monòlegs barroers i transgressors. Sota el nom de Dolemite, va començar a triomfar en el món “underground” i va acabar posant els seus esforços a fer-ho també al cinema.

Feia temps que Eddie Murphy volia portar a la pantalla la vida d’aquest pioner de l’humor afroamericà. A ‘Yo soy Dolemite’, fa una de les seves millors actuacions dels últims anys. Recupera l’humor adult després de nombroses pel·lícules familiars, amb carisma, simpatia i un clar amor pel personatge. L’acompanyen Wesley Snipes, Keegan-Michael Key i Chris Rock, entre d’altres. La pel·lícula està escrita per Scott Alexander i Larry Karaszewski, experts en retrats de personatges que lluiten pels seus somnis, com ‘Ed Wood’, ‘El escándalo de Larry Flynt’, ‘Man on the moon’ i ‘Big eyes’. I el seu director és Craig Brewer, realitzador de cintes com el drama musical ‘Hustle & Flow’ i la sèrie ‘Empire’.

Cinema dins del cinema i un honest record de les pel·lícules d’aquella època i estil, ‘Yo soy Dolemite’ es podria comparar amb ‘The disaster artist’, de James Franco, perquè tracta sobre la força de la passió per sobre del talent, i ‘Baadasssss!’, de Mario van Peebles, perquè també parla del ‘Blaxploitation’. Si bé la història es precipita per moments en voler explicar massa coses, ‘Yo soy Dolemite’ aconsegueix transmetre la llibertat d’un creador especial com Rudy Ray Moore, i les seves ganes de lluitar per assolir el seu somni. Una obra optimista i divertida.

‘Emboscada final’

John Lee Hancock (2019). Netflix

Protagonitzada per Kevin Costner i Woody Harrelson, ‘Emboscada final’ explica la història de Frank Hamer i Manny Gault, els dos policies a qui van encarregar la tasca d’eliminar els que eren els criminals més buscats del país: Bonnie i Clyde

John Lee Hancock té predilecció pel passat d’Amèrica. ‘El fundador’ parlava dels inicis de McDonalds, ‘Al encuentro de Mr. Banks’ girava al voltant de la relació entre l’escriptora de ‘Mary Poppins’ i Walt Disney, ‘The blind side: Un somni possible’ se centrava en un jugador de futbol americà, ‘El Álamo: La leyenda’ recuperava la batalla del mateix nom, i ‘El novato’ narrava la història real d’un jugador de beisbol. La particularitat d’‘Emboscada final’ és que, a diferència de la famosa pel·lícula d’Arthur Penn ‘Bonnie i Clyde’, està explicada des del punt de vista dels dos policies, una mena de cowboys a qui el temps havia passat per sobre.

‘Emboscada final’ és l’altra cara de la moneda de la cinta de Penn. Els policies mostren la seva estranyesa sobre la popularitat de Bonnie i Clyde, i parlen amb familiars i amics per mirar de comprendre’ls. Alhora, també entrem en la manera de pensar dels dos Rangers, a qui Costner i Harrelson aconsegueixen dotar de cert pòsit i profunditat. Si bé l’inici pot ser previsible, un cop engeguen la recerca, el director manté un bon pols narratiu, que fa que seguim de ben a prop les investigacions malgrat saber-ne el final. Un drama de tall clàssic que li dona la volta a una història coneguda.

‘The mountain’

Rick Alverson (2018). Filmin

‘The mountain’ es va projectar a la Mostra de Venècia del 2018 i a l’edició del 2019 del D’A Film Festival. Situada l’any 1950 a l’Amèrica profunda, es basa en la figura real del doctor Walter Freeman que va viatjar pels Estats Units practicant teràpies d’electroxocs i lobotomies en pacients amb esquizofrènia.

Rick Alverson és un dels directors de cinema independent nord-americà més inclassificables. Músic i cineasta, té una curta filmografia formada per quatre pel·lícules absolutament radicals i subversives. Un humor estrany i la capacitat de crear imatges d’una bellesa inquietant, són dues de les característiques de la seva obra, plena de personatges desubicats en paisatges i espais inesperats. A ‘The mountain’, parla del doctor que va inventar el procediment de la lobotomia del “picador de gel”. Aquest personatge és el que encarna Jeff Goldblum, dotant-lo d’una ambigüitat moral i una presència gèlida capaces de manipular l’indefens Andy, el fotògraf que documentava les operacions, interpretat per Tye Sheridan

Si el personatge del metge produeix rebuig, el film en canvi és fascinant en la seva bellesa formal. L’ús del color en una paleta equilibrada de tons opacs, i els plans fixos dels passadissos sempre iguals i poblats per personatges diferents, fan d’aquesta pel·lícula una experiència visual indiscutible, tot i no ser apta per a tots els estómacs. 

‘Al otro lado del viento’

Orson Welles (2018).  Netflix

33 anys després de la mort d’Orson Welles, diversos professionals van finalitzar un film que ell no va poder acabar. Tot i que no explica uns fets que directament van passar a la vida real, parla de la pròpia experiència del director en la seva tornada a Hollywood després d’anys d’exili a Europa. 

‘Al otro lado del viento’ té una llarga història plena de dificultats. Welles la va començar a rodar el 1970, va continuar-la al llarg dels anys de forma interrompuda i va quedar a mitges quan va morir el 1985. Temps després, el director Peter Bogdanovich, entre altres figures —algunes d’elles, col·laboradores de Welles quan va rodar el film— van aconseguir acabar-la, intentant apropar-se al màxim als plans del geni nord-americà.

L’obra pòstuma d’Orson Welles és clarament autoreferencial, ja que estava parlant d’ell mateix, que tornava a Hollywood després d’anys a Europa. Amb un “alter ego” tan carismàtic com John Huston, la pel·lícula deambula entre els pensaments del cineasta, les anades i vingudes de la gent propera i les imatges de la pel·lícula que roda. De manera desordenada i amb alguns alts i baixos, la cinta aconsegueix un estil de collage frenètic que atrapa en molts moments. Mai no podrem saber, però, què és el que Welles havia deixat fet exactament. El 2018, es va estrenar un documental sobre els últims anys de Welles, ‘Me amarán cuando esté muerto’, i un altre sobre la reconstrucció de la pel·lícula, ‘A final cut for Orson: 40 years in the making’, que també es poden veure a Netflix, i que són un bon complement a aquesta.