Muriel Box és una de les poques directores i guionistes que va treballar al cinema anglès. Malgrat gaudir d’un cert prestigi cinèfil, són pocs els estudis que s’han fet sobre la seva obra i quasi no apareix ressenyada en les històries generals del cinema. Una figura recuperada al 2018 gràcies a la gran retrospectiva que li va dedicar el Festival de Sant Sebastià, amb la projecció de tots els seus llargmetratges.

Nascuda el 1905 a Anglaterra, amb el nom de Violette Muriel Baker, va començar al cinema com a “script”. L’any 1933 va conèixer Sydney Box, periodista i dramaturg amb qui es va casar i va mantenir una intensa col·laboració com a guionista, primer al teatre i, després, al cinema. Al 1940, van fundar Verity Films, una productora destinada a finançar curts de propaganda bèl·lica durant la Segona Guerra Mundial. La germana de Sydney, Betty Box –una de les productores angleses més influents dels cinquanta–, va col·laborar amb ells. 

L’Oscar d’‘El setè vel’

Al final de la guerra, al 1945, van tenir el seu primer gran èxit, ‘El setè vel’, produïda per Sydney Box, escrita per tots dos, dirigida per Compton Bennet i protagonitzada per James Mason i Ann Todd. El film va guanyar l’Oscar al millor guió. Muriel Box es va convertir en la segona dona que guanyava aquest premi, després de Frances Marion, que ho havia fet dues vegades, al 1930 i al 1932. Gràcies a la bona rebuda, el seu marit va ser contractat per la prestigiosa Rank Organization, ella va passar a ser la responsable del Departament de Guionistes dels Estudis Gainsborough i la seva cunyada Betty es va convertir en la primera directora de producció.

El 1949, va tenir la seva gran oportunitat per dirigir: va rodar les escenes addicionals de ‘The lost people’, un drama de postguerra iniciat per Bernard Knowles que ella va completar. Un any després, Sydney Box va deixar la Rank i va fundar la London Independent Productions i, fent honor a la seva independència, al 1952, va confiar la direcció de la seva primera producció, ‘The Happy Family’, a Muriel Box. Aquesta comèdia reivindicativa, en què una família aconseguia vèncer les forces polítiques i econòmiques que volien expulsar-la del seu petit negoci, va ser el principi d’una carrera com a directora que la portaria a fer 14 llargmetratges i dos curts en 14 anys.

Trajectòria com a directora

Muriel Box va poder escriure sobre temes complexos i prohibits que llavors no estaven ben vistos ni al cinema ni a la societat britànica, com la prostitució, l’abús de menors, l’avortament, els fills il·legítims o el sexe en l’edat adolescent. I ho va fer a partir d’una mescla entre una mirada autoral i independent i temàtiques pròpies dels gèneres clàssics i populars, que va resultar ser un dels seus trets principals. 

Els bons resultats del seu debut, la van animar a dirigir el seu segon llarg, ‘Street Corner’, un docudrama interessant protagonitzat per dones policies en tres històries entrecreuades. ‘El vagabundo de las islas’ va ser un film de transició abans de realitzar les seves peculiars comèdies romàntiques, com ara ‘Herencia contra reloj’, el 1954, amb Shelley Winters, en què una dona ha d’impedir que el seu exmarit tingui un fill si vol cobrar una herència. 

Ara bé, Muriel Box no va tenir fàcil fer la seva següent pel·lícula. La crítica no acabava de concedir-li un gran crèdit com a directora, la indústria, al marge del ferm suport del seu marit, no confiava en les seves capacitats i, fins i tot, va haver-hi actrius que es van negar a treballar amb ella. Una va ser Kay Kendall, que va intentar retirar-la de ‘Simon i Laura’. Per sort no ho va aconseguir i aquesta divertida comèdia avançada al seu temps, pel que fa a la sàtira de la televisió, en què una parella d’actors de la vida real són protagonistes d’un programa de la BBC, va ser molt celebrada.

Box mai no va ser una feminista militant, però el seu compromís social es deixava sentir a través de comèdies sobre la guerra de sexes, a ‘The passionate stranger’ o ‘The truth about women’; melodrames en què tractava temes controvertits com la prostitució de menors i l’avortament, a ‘Too young to love’; el conflicte irlandès, a ‘This Other Eden’; el cinema negre, a ‘Testigo en peligro’ i ‘Subway in the sky’ i el cinema històric, a ‘The Piper’s Tune’. ‘Rattle of a simple man’ va ser l’últim que va dirigir. Tenia 59 anys, però el Free Cinema i la seva joventut arrogant intentava esborrar l’herència de qualsevol cinema anterior, així que ella va decidir abandonar-lo, escriure novel·les i fundar l’editorial Fémina, dedicada a difondre les noves teories feministes.

Muriel Box va morir al 1991 sense arribar a veure com el seu cinema, aparentment convencional, era reivindicat com un laboratori de troballes visuals que els seus contemporanis no van saber apreciar. La seva autobiografia, ‘Odd woman out’, publicada el 1974, és una reveladora mostra de les dificultats a les quals es va enfrontar aquesta “estranya dona”, rara, única i lliure, en un cinema tan conservador com l’anglès, i a la qual, per sort, hem pogut recuperar.