Considerada una de les millors pel·lícules llatinoamericanes de l’any, ‘Monos’, del colombià Alejandro Landes, es va estrenar a Sundance i, des de llavors, ha passat per més de 40 festivals i ha guanyat 30 premis internacionals.
El títol de ‘Monos’ ens fa pensar en un grup de micos però, en realitat, té l’origen en l’arrel grega “mono”, “un de sol”, “únic”, com els individus que integren aquest grup de soldats que no sabem mai on són ni quina ideologia tenen. Això fa que la seva història sigui més universal, com ho són les dues gran referències literàries que Landes reconeix, ‘El senyor de les mosques’, de William Golding, i ‘El cor de les tenebres’, de Joseph Conrad.
La història se situa al cim d’una remota muntanya andina, un grup de vuit soldats adolescents, reclutats per una fosca força que es diu L’Organització, realitzen exercicis d’entrenament militar mentre vigilen una presonera a qui anomenen La doctora. Després d’una emboscada violenta, el grup es refugia a la selva, on el vincle emocional precari que mantenen es fractura i tot comença a enfonsar-se entre ells.
La trajectòria d’Alejandro Landes
Produïda amb l’ajuda d’Hubert Bals Fund d’Holanda, el fons d’ajuda a projectes cinematogràfics del Festival de Rotterdam, i del World Cinema Fund Europe de la Berlinale, ‘Monos’ és la tercera pel·lícula d’Alejandro Landes. Nascut al Brasil el 1980, encara que ha viscut sempre a Colòmbia, es va donar a conèixer el 2007 amb ‘Cocalero’, un documental sobre Evo Morales. El 2011 va estrenar ‘Porfirio’, un film insòlit protagonitzat per un home en cadira de rodes.
‘Monos’ ha estat elogiada per la crítica internacional i per alguns dels millors directors llatinoamericans com Alejandro González Iñárritu, que la va descriure com una taquicàrdia cinematogràfica atípica, Guillermo del Toro que en va dir que era una experiència hipnòtica i única, o el colombià Víctor Gaviria, que va afirmar que el film deixa amb un malestar i un pòsit que dura moltíssim dies. Es tracta d’una cinta que planteja grans dilemes morals i decisions complicades.
Les dues parts que la componen, la del dur entrenament a la muntanya, on falta l’oxigen i la vida és encara un joc; i la de la fugida a la selva, on l’atmosfera és irrespirable i s’instal·la el regne del terror, combinen el cinema d’aventures amb la denúncia de totes les guerres injustes del passat, el present i el futur. ‘Monos’, amb el poder subversiu que té la seva metàfora i la seva espiral de bellesa salvatge, arrossega l’espectador al límit. Una pel·lícula excepcional.