Completament desconeguda al nostre país, en què tan sols s’han pogut veure alguns dels seus títols a la Filmoteca o en circuits marginals, Muratova ocupa un lloc important en la magna obra ‘Women make film’, de Mark Cousins, ​​en la qual es reconeix la seva aportació, no només al llenguatge cinematogràfic, sinó a la capacitat crítica del seu cinema respecte a la societat en què es desenvolupa. Va ser una autèntica revolucionària sense complexos que, encara que ens incomodi, mereix ser descoberta.

Qui és Kira Muratova?

Va néixer el 1934 a l’actual Moldàvia, però tota la seva carrera es va desenvolupar a Ucraïna. Després d’estudiar cinema a Moscou, va començar a treballar en els estudis d’Odessa el 1961. El 1965 va codirigir un primer film, però la seva “opera prima” en solitari va ser ‘Breus trobades’, el 1967. Tant aquest com el seu segon film, ‘Els llargs adéus’, del 1971, van ser prohibits per la censura, no només per la seva temàtica, sinó per l’experimentació del seu llenguatge cinematogràfic, en què ja s’apreciaven els trets comuns de la seva filmografia: disrupcions de la narració, desenquadraments i asincronies en els diàlegs.

Entre 1971 i 1987 tan sols va filmar dues pel·lícules ‘L’intent de conèixer el gran món’, el 1979, i ‘Entre pedres grises’, el 1983. Les dues van patir els rigors de la censura que seguia sense entendre ni acceptar el cinema d’aquesta dona extraordinària. La perestroika, impulsada per Mikhaïl Gorbatxov a mitjans dels anys vuitanta, li va permetre rodar dos títols importants. El 1987, ‘Canvi de fortuna’, i el 1989, ‘El síndrome asténico’, Os de Plata al Festival de Berlín, i gràcies al qual va ser descoberta a Europa. 

Als anys 90 va rodar pel·lícules menys compromeses, que no es van veure mai fora de Rússia. El 1994 va guanyar el Premi Nika, l’Oscar rus, amb ‘Passions’, un dels seus films més convencionals. ‘Tres històries’, del 1997, en què feia una mena d’autoparòdia de si mateixa, és la més cínica de totes les seves pel·lícules. Tenaç i insubornable, el 2001 va realitzar ‘Ciutadans de segona’ i, el 2002, la que es considera la seva segona gran obra, ‘Motius txekhovians’, Premi Aries al millor director.

‘Motius txekhovians’ adaptava l’obra ‘Tatiana Répina’, d’Anton Txékhov, però ho feia d’una manera que era, sens dubte, molt poc accessible per al públic. Pràcticament tot el film reprodueix un casament de l’església ortodoxa russa, respectant el temps real de la seva durada, amb tots els moments que es produeixen en la cerimònia. La pel·lícula es va veure com una crítica a la banalització de la societat russa en un període de gran confusió ideològica. 

Entre l’any 2004 i el 2009, va dirigir diversos films més o menys convencionals, sempre amb el seu peculiar estil, però menys arriscats que els anteriors. L’any 2012 va realitzar el seu últim, ‘L’etern retorn’, en què va tornar a insistir en el seu estil més personal. Muratova va morir el 2018 als 83 anys d’edat sense arribar a veure la seva figura reconeguda en tot el seu valor i significat. El seu treball, incòmode, lleig, cruel i absurd, en paraules dels crítics que l’han estudiada, va fer que a la condició de dona i russa, se sumés la d’excèntrica i conflictiva, el que va provocar encara més el seu aïllament.