“Accedir a iniciatives culturals és del tot necessari, especialment en moments de crisi”. Això és el que diu Marta Nieto, codirectora de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, i el que pretén aquesta 28a edició, virtual i extraordinària que, com una de les seves protagonistes, Ursula K. Le Guin, proposa d’imaginar nous mons, descobrir llocs estranys i explorar utopies que ens ensenyin no només a conviure, sinó també a viure bé.
La Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona és el tercer festival consecutiu que es fa en línia per culpa de la covid-19. Quines sensacions tens després que el D’A i el Docs hagin passat ja per aquesta experiència?
La sensació és que hem tingut la sort de les principiants. Tots tres festivals hem decidit mantenir les iniciatives en un format virtual però les estratègies (de programació, participatives, comunicatives…) han estat lleugerament diferents en tots els casos, fet que és un reflex de la diversitat de les propostes i també de com la indústria cinematogràfica, els agents de vendes, les productores, els cineastes i altres festivals internacionals anaven construint respostes a la pandèmia. En alguns moments ens ha semblat que l’esperit d’Ursula K. Le Guin ens guiava en aquest exercici fantasiós i tecnològic de transformar una mostra tan carnal en una de virtual. Si ens n’hem sortit ha estat gràcies a les pràctiques habituals: col·laboració en comptes de competència, sinergies en comptes d’exclusivitat i resiliència en comptes de rigidesa. I a la intel·ligència emocional cooperativa que ha desplegat tot l’equip.
Heu tingut problemes per mantenir la programació en la versió en línia, o la resposta està sent bona?
El bloqueig derivat de la pandèmia global ha desordenat els circuits de festivals, els plans dels agents de vendes i les expectatives dels cineastes davant dels trajectes dels films més recents. Això vol dir, ras i curt, que el funcionament normal de la indústria cinematogràfica ha quedat del tot afectat. El que ens hem trobat, en la gran majoria de casos, és l’agraïment de les cineastes per tirar endavant amb la iniciativa, encara que fos en un format virtual. Seria una llàstima que projectes cinematogràfics que, sovint, s’han culminat després de diversos anys de feina no tinguessin la visibilitat que es mereixen i no arribessin als públics. Una de les conseqüències contingents d’aquesta col·laboració amb Filmin és que la programació del mes de juny arribarà a públics de tot l’estat. I, això, que normalment està fora del nostre abast, és molt bona notícia.
La fórmula sembla que ha vingut per quedar-se, però quins avantatges i desavantatges li veus als festivals en línia des del punt de vista organitzatiu, o pel que fa a altres aspectes?
És molt bona notícia que, aquest any, estiguin apareixent fórmules imaginatives, col·laboratives i resistents perquè accedir a iniciatives culturals és del tot necessari, especialment en moments de crisi. Però probablement les formes que hem trobat els primers festivals en adaptar-nos a la virtualitat ja no serveixin a finals d’any i s’hagin de buscar altres estratègies; segurament el conjunt de la indústria haurà modificat el seu comportament.
El que més trobarem a faltar en aquesta edició virtual són les trobades, el cos a cos, omplir les sales d’espectadors que vibren, que debaten, que interactuen físicament amb les pel·lícules i amb els directors. Hem organitzat una sèrie d’activitats virtuals que volen canalitzar espais de debat i pensament cinematogràfic, però el component físic el trobarem a faltar… no és tan fàcil convertir la teva vida en un cúmul de zeros i uns!
Trobar inspiració en Ursula K. Le Guin
L’homenatge de la secció Pensadora és per a l’escriptora de ciència-ficció Ursula K. LeGuin. Què en destacaries d’ella i per què l’heu escollida?
Fa uns anys vam dedicar el programa Pensadora a Donna Haraway. Ella fa dècades que reivindica les escriptores feministes de ciència-ficció perquè han estat precursores en l’exercici de la narrativa especulativa, en la formulació de nous mons, de petites i grans utopies. I Ursula K. Le Guin és una d’elles. Ens semblava del tot urgent reivindicar l’atreviment del pensament fabulatiu i utòpic de Le Guin, especialment en un context cinematogràfic i cultural en què s’està oferint molt espai a les distòpies i a les narratives de la fi del món. Potser és hora que deixem de pactar amb la paràlisi i l’apocalipsi i posem els nostres esforços al servei d’un altre món, millor, que valgui la pena habitar i viure.
Marta Rodríguez, un exemple de cinema militant
Un altre punt fort de la Mostra és la Retrospectiva, en què es recupera l’obra de dones que al llarg de la història han lluitat per posar en el mapa conflictes i problemàtiques a vegades poc divulgades. Aquest any es dedica a la directora colombiana Marta Rodríguez, no gaire coneguda a Espanya. Com definiries el seu cinema i quins trets en destacaries per convidar el públic a veure els seus documentals?
Marta Rodríguez és una cineasta que ha dedicat tota la seva vida creativa a registrar les lluites camperoles i indígenes a Colòmbia, oferint una visió genealògica del que ha estat l’organització dels pobles i la seva lluita per l’alliberament de les opressions colonials i latifundistes. Ha registrat la història dels seus lideratges i també el genocidi d’aquests líders. La retrospectiva recupera els seus primers films, molts dels quals codirigits amb Jorge Silva, i n’ofereix dues versions restaurades i inèdites a l’Estat: ‘Chircales’ i ‘Nuestra voz de tierra, memoria y futuro’. Aquestes restauracions són una ocasió magnífica per conèixer o reconèixer l’obra d’una cineasta llatinoamericana cabdal, transgressora, militant i compromesa.
De la programació, la secció Panoràmica en llarg, que és la que mostra el cinema més contemporani, quins cinc títols diries que són imprescindibles i per què?
Aquests exercicis són dificilíssims! A veure, ho intento:
‘Niña mamá’, d’Andrea Testa: pel seu compromís absolut, no només enunciatiu sinó també formal i estètic, amb els drets sexuals i reproductius de les dones a l’Argentina.
‘In the name of Sheherazade or The first Beergarden in Teheran’, de Narges Kalhor: per combinar amb ironia, saviesa i mestria narrativa els codis del documental i els de la ficció.
‘Meu nome é Bagdá’, de Caru Alves de Souza: per oferir-nos unes protagonistes tan emancipades i emancipadores, i per recordar-nos que per canviar la història també cal canviar els relats audiovisuals.
‘The cancer journals revisited’, de Lana Lin: per l’homenatge a l’escriptora negra, lesbiana i feminista Audre Lorde i a les seves ‘Memòries del càncer’, un clàssic literari radical i vigent en defensa d’una visió polititzada i col·lectiva de la salut.
‘Les vides de Marona’, d’Anca Damian: per elevar l’animació a una experiència estètica extraordinàriament rellevant.
A la programació de Panoràmica, en llarg i en curt, conviuen gèneres diferents, documentals i ficcions. Al marge que estiguin dirigits per dones, hi ha algun tret comú entre tots ells o, dit d’una altra manera, quins han estat els criteris per seleccionar-los?
La programació Panoràmica ofereix una selecció de títols que, de diferents maneres, concreten les dissidències de les dones en relació amb un sistema caduc, capitalista, racista i masclista. Són films que documenten, fabulen, ficcionen, especulen al voltant de mons més vivibles: reivindiquen els drets sexuals i reproductius de les dones, la desobediència dels destins imposats pel patriarcat, revolten la quotidianitat amb l’èpica del sosteniment de la vida, recuperen genealogies lèsbiques i, en definitiva, generen interferències en el llenguatge, la història i les narratives hegemòniques.
La Mostra és un festival polític
La Mostra és, junt amb altres festivals internacionals i nacionals, una de les eines més importants que tenen les dones per a donar a conèixer la seva obra. Encara que el món ha canviat molt, de moment, segueix sent imprescindible fer festivals de cinema de dones o de col·lectius com els LGTBI.
Creus que han de seguir existint festivals especialitzats o l’aspiració no hauria de ser que deixessin de ser necessaris, que no haguessin de ser com guetos i que tots els festivals tinguessin una paritat en la seva programació? O la gran quantitat de certàmens fomenta l’especialització?
No entenem la Mostra Internacional de Films de Dones com un festival temàtic. És més aviat un festival polític. La nostra tasca consisteix a visibilitzar les darreres creacions cinematogràfiques dirigides per dones, però no només. Les nostres programacions al llarg de l’any tenen un gran component retrospectiu, de remenar arxius i revisitar obres històriques, relacionant-les entre si i oferint programacions compromeses que regurgitin una altra historiografia. Volem reivindicar les aportacions que les dones han fet al llarg de la història del cinema. No és una experiència aïllada que les artistes hagin necessitat recodificar els llenguatges al seu abast per incloure-hi les particularitats de les seves experiències, moltes vegades travessades d’una manera explícita per la qüestió del gènere. Les aportacions de les dones han estat enunciatives, formals, estètiques, processals… És radicalment important reconstruir fils genealògics que revelin les obres d’aquestes dones i que les connectin, entre si i amb el món. I, per suposat, és radicalment urgent que la indústria cinematogràfica i tots els diferents àmbits que la componen –festivals inclosos– deixin de ser espais androcèntrics i incorporin les experteses de les cineastes en termes de paritat. Encara hi ha molta feina a fer…
La Mostra manté totes les activitats paral·leles en format virtual. Amb això es perd espontaneïtat i proximitat, però creus que es guanya en públic, ja que es pot accedir als continguts des de més llocs?
La virtualitat fa que hi hagi molts debats associats: d’accessibilitat, d’ètica digital, d’interactivitat i privacitat… Per nosaltres és molt important acompanyar les programacions cinematogràfiques d’activitats, d’espais d’escolta, de reflexió, creatius, i és per això que no hi hem renunciat en aquesta edició virtual. Cal recordar que la Mostra serà en línia per una situació extraordinària i que ha estat organitzada també en condicions del tot extraordinàries. Trobarem a faltar les trobades físiques i la interactivitat carnal, però estem contentes de poder esdevenir accessibles a territoris on fins ara no hi teníem accés.
El vídeo del minut, un arxiu imprescindible
Entre les iniciatives més interessants de la Mostra hi ha la d’El vídeo del minut, una bona idea que ha permès, al llarg del anys, construir un arxiu visual extraordinari. El d’aquest any té com a tema les utopies. Com funciona, i quines creus tu que són les utopies mes necessàries en aquests moments?
El vídeo del minut és una convocatòria de creació oberta a totes les dones que vulguin participar-hi per filmar vídeos d’aquesta durada al voltant de diferents temes. Està actiu des de fa més de dues dècades, al llarg de les quals hem reunit un arxiu de filmets experimentals fets per dones molt diverses al voltant de qüestions com l’espai domèstic, els treballs, els cossos, la revolució, els desplaçaments… Aquest any volem recollir films al voltant de les utopies. I és important que sigui en plural. I és important que siguin col·lectives, com l’arxiu.
28 edicions donen per fer una reflexió sobre com ha evolucionat el món i el cinema i com ha influït la lluita de les dones en aquest canvis. Quines són les grans diferències entre les primeres edicions, a principis dels 90, i ara mateix? I, amb aquesta perspectiva, com veus el futur en els propers anys?
Quan la Mostra va començar les seves programacions el 1993 encara havia de donar a conèixer autores com Chantal Akerman, Naomi Kawase o Alice Guy. Avui en dia els films de Kawase es distribueixen i s’exhibeixen als cinemes de l’Estat i els centres cívics de Barcelona organitzen activitats al voltant de la figura d’Alice Guy. I això és fantàstic. Com també ho és que festivals de cinema generalistes parin atenció a elaborar programacions més equitatives i paritàries. A nosaltres ens deixa tranquil·les i ens permet focalitzar la nostra tasca en un altre lloc i elaborar programes de contingut arxivístic, relacional, més creatius, alliberades de les tiranies de les estrenes i les primícies que van associades als festivals competitius.
