La cinta ‘Vitalina Varela’ ha obtingut el Lleopard d’Or a la millor pel·lícula i millor actriu al Festival de Locarno i millor pel·lícula i fotografia al de Gijón. Hem aprofitat la vista a Barcelona per entrevistar el director portuguès.

L’argument

La Vitalina aterra a Lisboa tres dies després del funeral del seu marit. Ha estat camperola tota la seva vida a Cap Verd i portava esperant reunir-se amb ell més de 25 anys. Al barri, ningú no la coneix, ningú no la reconforta, els veïns desconfien. Passa afligida els dies i les nits com un malson, tancada a casa del seu marit. Allà, descobreix la seva vida secreta, les cendres de la seva relació i la pobresa d’un somni del qual només queden els fonaments.

Per primera vegada en la seva filmografia, Costa centra el relat en un personatge femení, una dona de camp de 55 anys de rostre impertorbable, abandonada en un barri de Lisboa on es troba envoltada d’homes i gent que no coneix. El film retrata el seu dol i com ha passat la vida esperant un futur millor que no ha arribat mai. I aquest lament, que és el d’ella però podria ser el de tot un poble, està interpretat per l’autèntica Vitalina Varela, amb una força i una presència extraordinàries.

La trajectòria de Pedro Costa

Pedro Costa ha dirigit documentals i curts a més de set llargmetratges de ficció, des que va debutar el 1989 amb la sorprenent ‘O sangue’. Habitual dels festivals amb el seu cinema rigorós, lliure i d’una bellesa formal impactant, el director i guionista ha trobat en el barri lisboeta de Fontainhas i en el món de la immigració oblidada de Cap Verd, l’espai ideal per a crear un univers mític, personal i únic .

El cineasta torna al barri de Fontainhas i al món dels immigrants de Cap Verd que han protagonitzat cinc de les seves pel·lícules. Com a pont, fa servir al Ventura, un home del barri que ja sortia als tres films anteriors, i recupera el personatge de la Vitalina que apareixia breument a ‘Caballo dinero’, del 2014, ara com a motor de la història. 

La crítica

La pel·lícula és d’una bellesa colpidora en la seva il·luminació i composició, sempre en plans fixos, gairebé pictòrics, propers als clarobscurs de Caravaggio, amb un treball de càmera molt elaborat realitzat en col·laboració amb el seu director de fotografia, Leonardo Simôes.

‘Vitalina Varela’ parla de vides perdudes, d’oblit i solitud, és el retrat d’una dona en un món d’homes on es troba doblement marginada, com a dona i com a immigrant. També parla de l’enyorança de la joventut i de l’amor que mai no va poder ser. La major part del relat transcorre de nit, en espais tancats, poblats d’éssers gairebé fantasmals que habiten un món tenebrós i laberíntic de malsons, per on la Vitalina deambula com una somnàmbula i experimenta una profunda tristesa.

La força de ‘Vitalina Varela’ neix del difícil equilibri que Costa aconsegueix entre el rigor gairebé documental de la seva denúncia d’una situació injusta i miserable i l’antinaturalisme de la posada en escena d’un relat profundament humà. Un estil que s’inscriu en la tradició d’un cinema auster, rígid, però estèticament molt potent.

‘Vitalina Varela’ és exigent i requereix deixar-se portar per la seva bellesa i la seva cadència, però és, sens dubte, un film excepcional que ens confirma que Pedro Costa és un dels millors directors europeus contemporanis.

 


La Cartellera

Tota l’actualitat cinèfila

Els reportatges de ‘La Cartellera’