Finalment la pel.lícula de Tarantino acaba la seva cursa amb dos Oscars,  a la millor producció de disseny i al millor actor de repartiment per Brad Pitt. És el primer Oscar de l’actor    i productors després d’haver participat a més de 50 pel·lícules.  a ‘Érase una vez….Hollywood’’, tots els gèneres troben el seu espai en el film. Hi ha western en blanc i negre i espagueti-western, hi ha comèdia dels seixanta, hi ha cinema de terror, hi ha guerra i suspens, una mica de kungfu i molta, molta música. Tot ambientat en un Hollywood de llums de neó, estudis de rodatge, autopistes, mansions i ranxos plens de hippies.

L’ombra de Manson

El 9 d’agost es van complir 50 anys de l’assassinat de l’actriu Sharon Tate i tres persones més a mans dels membres del que es va conèixer com la Família Manson. Partint d’aquest fet, Quentin Tarantino construeix un gran fresc cinematogràfic ple de referències al cinema dels anys seixanta, que sempre ha estat el seu preferit.

Amb la complicitat de Leonardo DiCaprio en el paper del Rick, un actor en hores baixes, i Brad Pitt com el Cliff, el seu doble i amic per a tot, el director imagina una història en paral·lel entre la vida d’aquests dos homes semblants però no iguals i els seus veïns, entre els quals l’actriu Sharon Tate, llavors casada amb Roman Polanski. La història real és la dels cruels assassinats, però Tarantino és molt Tarantino i s’atreveix a explicar-la com vol en aquest retrat d’un temps, un lloc i una gent que ja no tornaran.

‘Érase una vez en… Hollywood’ és una gran joguina cinèfila amb moments emocionants, com el de Sharon Tate al cinema veient una pel·lícula protagonitzada per ella; divertits, tot el final de gran guinyol; de reflexió, la impressionant conversa de DiCaprio amb la nena actriu, i de tensió, la seqüència de la visita del Cliff al ranxo de la família Manson.

La diversió està garantida; l’espectacle, també, i els intèrprets, principals, secundaris i tots els “cameos”, són fantàstics, amb molts fills i filles de famosos encarnant la sinistra Família Manson. Hi ha nombroses referències cinèfiles que es poden reconèixer o no i, sobretot, un cant d’amor a una indústria que ha fet somiar i segueix fent somiar. Un film per gaudir.